divendres, 27 de juny de 2008

13 de juny. Futbol i complex d’inferioritat


Més futbol i, ai las, més tòpics. Als Països Baixos, la victòria d’Holanda contra Itàlia a l’Eurocopa ha disparat una onada d’entusiasme. El diari De Volkskrant escriu: “Un holandès vol restar fidel al seu caràcter, perquè és tot el que té. L’equip holandès ha esdevingut part del seu caràcter, part de la seva identitat. Nosaltres no tenim grans monuments, ni grans escriptors, i els Països Baixos no tenen un paper clau a la Unió Europea o a l’ONU. Ens hem d’acontentar amb el nostre comerç, modèstia i una petita felicitat. [Però] precisament perquè som tan petits i tanmateix tan exitosos, creiem que som millor que els altres. ... L’Oranje [la selecció nacional] és el nostre exèrcit, la nostra missió diplomàtica, la nostra pintura, la nostra filosofia i el nostre hobby tot en un. Ens ha de compensar per tot allò que manca a aquest país. ... Finalment el món s’adona que existim.” La música, i el text mateix de la cançó, són inevitablement familiars a l’oïda i als ulls del lector català: després de tot, va ser Manuel Vázquez Montalbán qui va patentar la frase aquella que diu que el Barça és el braç armat del catalanisme. Les comparacions amb Catalunya, que un cop va ser batejada com “la petita Holanda”, sorgeixen espontànies. Però m’ha agradat la referència del text a la manca de grans escriptors com un dels barems indicatius de (l’escassa) importància internacional d’un país: al capdavall, i seguint amb els paral·lelismes estrets amb el cas català, hauria de servir per relativitzar els complexos d’inferioritat manifestats per alguns arran de la fira de Frankfurt.