dimecres, 17 de març de 2010

Vells i nous.

Fent zàping, enganxo, a BTV, un reportatge on un professor -que, pel que entenc, deu ensenyar en una escola del Raval, amb un percentatge molt alt d’alumnes fills de la nova immigració- fa la reflexió següent, que miro de transcriure sense cap pretensió de literalitat: «Els fills dels autòctons són gent derrotada, que vénen a l’escola sabent ja que difícilment se’n sortiran, perquè provenen d’un mitjà deprimit. En canvi, els fills dels immigrants porten l’esperit dels seus pares, gent que sap que cal lluitar i treballar fort per fer-se un lloc, per obrir-se camí». I és que sovint tendim a oblidar que la gent que emigra no és la més fotuda, sinó que és gent que compta amb l’empenta i els recursos (humans) suficients com per donar el pas endavant, difícil, que significa deixar el teu país enrere. La seva actitud vital no pot ser, doncs, la mateixa la de les classes subalternes locals, atrapades en un pessimisme històric del qui sap que el seu mal ve d’antic, com recull molt bé la reflexió d’aquest professor entrevist a la televisió.