divendres, 5 de març de 2010

Encara hi ha classes

Els diaris d’ahir informaven de la mort als 96 anys de Michael Foot, un dels darrers líders del “vell” laborisme britànic. La crònica tant d’El País com de La Vanguardia eren molt semblants, i esmentaven totes dues les mateixes anècdotes, que no em resisteixo a transcriure. Michael Foot va presentar-se com a candidat a primer ministre en les eleccions de 1983 enfront d’una triomfant Margaret Thatcher, i la cosa va acabar en una desfeta gairebé total per al partit Laborista (i va donar lloc al "nou" laborisme de Tony Blair, però això ja és una altra història). Aleshores, un polític conservador va qualificar, amb impagable ironia, el volum de set-centes pàgines amb què Foot havia presentat el seu programa electoral (on hi havia mesures com el desarmament nuclear unilateral del Regne Unit, l'augment de l'impost sobre la renda i la intervenció pública en la indústria) com “la nota de suïcidi polític més llarga de la història”. L’esquerranós Foot era conegut també pel seu aspecte deixat, que alguns anglesos confonen, de forma persistent, amb alguna forma bohèmia d’elegància. L’any 1981, Foot es va presentar en una cerimònia oficial, el Remembrance Day (que commemora l’armistici de la Primera Guerra Mundial, l’11 de novembre) amb una jaqueta de color verd, cosa que va ser durament criticada per la premsa anglesa, que va arribar a comparar el seu aspecte amb el d’un “peó irlandès desenfeinat”. Ell va respondre, simplement, que la jaqueta que duia estava molt bé, i que fins i tot la Reina Mare l’hi havia elogiat. De forma molt pròpia, Foot va acabar llegant la jaqueta al Museu de la Moda de Manchester.

Un altre dels líders de l’esquerra laborista d’aquells anys, encara viu, és Tony Benn. Benn va estudiar també, com Foot, a Oxford, però a diferència d’aquest era d’origen aristocràtic. La seva militància política el va dur a deixar tan enrere com fos possible el seu origen de classe, de manera que, segons que llegeixo a la viquipèdia, en l’edició de 1975 del Who’s Who va esborrar la referència a la seva educació oxoniana i va fer-hi posar això: "Education—still in progress". I el va dur també a renunciar al títol nobiliari que va heretar del seu pare, perquè ell volia seguir formant part de la Cambra dels Comuns i no pas de la dels Lords –que, de fet, si no m’erro, volia simplement abolir. Però el que em diverteix més de Benn és que, per participar en la política, va desaprendre a parlar l’anglès posh de classe alta que ell parlava, perquè això l’allunyava, visiblement (o, si ho voleu, auditivament) dels seus electors. I és que malgrat que, també en el cas anglès, les nostres societats es van homogeneïtzant cada vegada més (ara no discutirem si per la banda alta o per la baixa), encara hi ha classes.