Dels premis

En un país on es publiquen massa llibres, i on s'atorguen massa premis, caldria que féssim més cas, col·lectivament parlant, als premis a obra publicada. Són premis honorífics que tenen el valor afegit, sigui quin sigui el mecanisme de l'atorgament (jurat, votació popular o gremial, etc.), que han passat un filtre, que és el de la seva recepció per part de la crítica i, sobretot, dels lectors. En països de tradició lectora, com França, i on la premsa cultural té una qualificació superior a la nostra, els premis a obra publicada són molt ben considerats (a vegades són fins i tot "els" premis considerats), i l'atorgament d'un d'aquests premis serveix sovint de trampolí per al llibre premiat. Avui estem contents, a la redacció, perquè dos escriptors del "grup de L'Avenç" reben aquest vespre sengles premis a obra publicada: en Vicenç Pagès Jordà pels seus jugadors de whist i en Jordi Puntí pels seus cristòfols, vull dir per les seves Maletes perdudes. Enhorabona!

Aquests dos premis arriben quan no fa ni tres setmanes que vam celebrar que un llibre d'aquesta casa, Una educació francesa de J.D. Bezsonoff, rebia la Lletra d'Or, un altre premi a una obra publicada. El ressò de la premsa ha estat amable, quan hi ha estat, però en general ha pecat d'insuficient. Mal símptoma, que caldrà anar corregint.

Les sèries d'HBO

Andrew O'Hagan, que és un cronista extraordinari, escriu, amb una certa retranca, al darrer número de la London Review of Books sobre l'èxit que, d'un temps ençà, tenen a la Gran Bretanya les sèries produïdes pel canal nord-americà HBO. I diu: "The HBO series is generally held to be about the writing and the acting and the brave storytelling. People got into the habit of talking about the The Sopranos as they might once have spoken about something at the Royal Court. [...] groups of people sat down with box sets of The Wire much as people used to do with the ‘War of the Roses’ cycle at the National. It was long, it was wonderful, it was difficult to make out what was being said, but it was good for you, and it stopped you from having nothing to say at dinner."

Però, després de remarcar que "it seemed ennobling of the arts – or seemed to confirm the notion that bad times are a gift to creativity – that HBO was producing great work during a period when America was run by complete idiots", fa un apunt irònic que incideix sobre la vella qüestió de la diferència que hi ha entre l'opinió pública i l'opinió publicada, i que hauríem de tenir com a recordatori permanent als qui ens dediquem, més o menys, a la cosa diguem-ne cultural: "Some wag said of The Wire that it had only 100,000 viewers, but each of them had a column in the Guardian." Touché!