Els que no hi eren

No ens hauria de passar per alt la columneta que avui, a les pàgines catalanes d'El País, publica en Javier Pérez Andújar. A mi, almenys, m'ha confirmat una de les impressions que em va produir la manifestació de dissabte passat: Pérez Andújar hi explica que, a diferència del que va ocórrer el 1977, aquesta vegada ni ell ni ningú del seu entorn familiar no ha acudit a la manifestació. Per als qui no ho sàpiguen, Pérez Andújar és fill d'una família treballadora d'immigrants "castellans" (extremenys i andalusos) establerts a Sant Adrià de Besòs. I cita, per explicar la seva actitud, una frase del seu pare, mort fa uns mesos (i que, això no ho diu, però estic segur que no li doldrà la precisió, era un espanyolista militant del PSOE), que solia dir que "conmigo que no cuenten para otra" (manifestació). El desencontre era probablement inevitable, entre els qui, en aquests més de trenta anys, hem defensat la necessitat de reforçar la personalitat nacional de Catalunya i el seu autogovern, i els qui han viscut, potser amb una distància creixent, aquest procés sense sortir d'un entorn físic i cultural essencialment espanyol. Encara que tendim a no parlar-ne mai obertament, aquesta diferència social i lingüística ha tingut i té una incidència important en les dificultats que ha patit, en particular, l'esquerra catalana en aquests anys: ¿o és que potser aquesta particular "lluita de classes" no era present en la crisi del PSUC del 1981 o en l'assalt dels capitans del PSC al congrés de Sitges de 1994?

Diumenge al vespre, vint-i-quatre hores després de la manifestació, una explosió d'espanyolisme, tan epidèrmica com es vulgui, recorria Barcelona. El paisatge humà, i el lingüístic, era tot un altre que el de dissabte (tot i que, conceptualment, seria un error mirar de comparar les dues manifestacions). Amb unes banderes espanyoles que no se sabia d'on havien sortit, i en algun cas amb un eslògan tan primari com "Yo soy español, español", molta gent, i molt diversa, semblava celebrar no només el triomf del seu país en un campionat del món de futbol, sinó la possibilitat mateixa de mostrar, d'una forma inusalment desacomplexada, la seva espanyolitat. La distància, ideològica, sentimental, sembla ser un fet: hauríem de fer perquè no s'eixampli.