En plenes retallades

Ara que el conseller de Cultura anuncia la convocatòria d'un tercer Congrés internacional de la Llengua Catalana per al 2014, al mateix temps que anuncia amb la boca petita uns crèdits que hauran d'anar substituint les subvencions per als creadors, m'ha semblat particularment oportú aquest paràgraf del deliciós dietari que mossèn Alcover escriu durant el seu viatge d'estudis a Alemanya, l'any 1907, pocs mesos després d'haver-se celebrat el Ier Congrés internacional de la Llengua Catalana. Alcover és un germanòfil declarat, i va assenyalant, admirat, la manera de funcionar dels alemanys i de la seva administració pública, i el pobre contrast que ofereix la comparació amb la situació espanyola.

Un dia que és a Halle, va a la biblioteca de la universitat i queda, és clar, estupefacte de la quantitat de volums que hi ha a disposició d'alumnes i professors. I afegeix: "Una altra cosa hi ha encara més important a Alemanya: que un de Halle, anem a un dir, pot servir-se de tots els llibres de les biblioteques alemanyes. Per exemple, jo, per a un estudi, he de mester un llibre, i no es troba a la biblioteca de Halle; escric per via del bibliotecari d'ací a la de Berlín, i aquesta l'envia a la biblioteca d'ací; i si tal llibre no és a la de Berlín, aquesta escriu a totes les d'Alemanya, i la que el té l'envia a Berlín, i la de Berlín a Halle, i tot això de franc, a costes de l'Estat". És clar que avui, cent anys després, el préstec interbibliotecari no és una novetat entre nosaltres, però el que m'interessa és la conclusió que en treu n'Alcover: "Així se comprèn que els obres alemanyes sien tan erudites, i per lo mateix tan cercades, i que tenguen tanta de sortida i duguen a Alemanya tants de diners de fora-regne". Alguns dels nostres retalladors en prendrà nota?

Remodelar la història

Al so de les gaites de la Real Banda de la Diputació d’Ourense, que interpretava l’himne de l’Antic Regne de Galícia, i amb un ferètre cobert per la bandera gallega (a la qual, en algun moment, algú hi va afegir l’espanyola), el 17 de gener passat era enterrat a Perbes el polític Manuel Fraga, mort als 89 anys. Entre les autoritats assistents, s’hi trobaven la vicepresident del Govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, i els ministres de Justícia, de Sanitat i de Foment, a més del president de la Xunta, Alberto Núñez Feijóo, així com l’alcaldessa de Madrid, Ana Botella, i el seu marit, l’expresident del govern José María Aznar. També hi va assistir l’arquebisbe de Madrid, Antonio M. Rouco Varela, que a l’igual de Fraga és natural de Vilalba (Lugo).

Amb aquesta mort es tanca, sens dubte, una època. Ningú com ell havia exemplificat les contradiccions, o les limitacions si es vol, de la transició democràtica espanyola. Antic ministre de Franco, l’herència del qual sempre va defensar obertament, ha estat recordat en molts dels obituaris publicats aquests dies com un exemple de «l’adaptació d’un polític», tal com titulava l’agència Reuters. En efecte, havent pres part en un govern dictatorial i responsable d’assassinats polítics com el de Julián Grimau al 1963 i el d’Enrique Ruano al 1969, i essent ministre de l’Interior del govern Arias Navarro quan es volia impedir que l’oposició democràtica conquerís el carrer («la calle es mía», sembla que va arribar a dir), va ser després un dels anomenats «pares de la Constitució» de 1978 i va presidir durant quatre legislatures (1989-2005) una de les comunitats, Galícia, de la nova «Espanya de les autonomies».

En les valoracions que els polítics n’han fet en el moment de la mort, no pot sorprendre que els seus correligionaris afirmessin que Fraga va ser «un home d’Estat», «un dels grans polítics del segle» i «un home clau de la transició espanyola». El nou president del govern, Mariano Rajoy, acomiadava el fundador del seu partit amb un article que començava afirmant que «A todos los hombres nos toca ser testigos de la Historia, pero sólo a unos pocos les cabe el honor de contribuir decisiva y positivamente a modelarla. En el itinerario vital de Manuel Fraga se han dado cita los esfuerzos y los logros de casi un siglo de la historia de España: conocedor de cuatro regímenes distintos y del dolor de una Guerra Civil, su figura resume como pocas el recorrido de la nación en pos de la construcción de un país de libertades». Caldria dir que el recorregut d’una nació, potser sí; el d’aquest personatge en particular, és clar que no. Al respecte, costa potser més d’entendre la rotunditat amb què s’expressava un dels altres «pares de la Constitució», el socialista Peces-Barba, que en un article a El País (16/1/12) afirmava que «España pierde a un hombre de bien, un patriota partidario de los consensos y de los acuerdos y que ponía a España por encima de las ideas y de sus intereses. El paso del tiempo nos hará ver todo lo que perdemos con su desaparición.» L’apel·lació al patriotisme es converteix, o aspira a ser-ho, en un tallafocs que evita qualsevol valoració històrica i crítica.

Cal no oblidar que va ser la ciutadania espanyola la que va obligar Manuel Fraga a canviar: i no pas a l’inrevés. Exclòs del govern Suárez al 1976, quan va veure frustrada la seva ambició més gran, presidir el govern d’Espanya, va fundar Alianza Popular amb una colla de franquistes irredents (Cruz Martínez Esteruelas, Federico Silva Muñoz, Licinio de la Fuente, Laureano López Rodó, Gonzalo Fernández de la Mora) per presentar-se a les primeres eleccions democràtiques. Però la gran majoria dels ciutadans espanyols, que volien mirar cap al futur, li van girar l’esquena: AP va treure un 8,34% dels vots el 1977, i només un 6,10% el 1979. Va ser llavors que Fraga va adonar-se que el franquisme no sobreviuria Franco, i es va adaptar. I no va ser fins a la «refundació» del PP, deu anys més tard, al 1989, que la dreta espanyola va començar a estar en condicions de ser una alternativa vàlida i creïble de govern.

Aleshores, ¿per què aquesta mania a presentar-lo com un home que va «modelar la Història»? ¿No seria més honest reconèixer que és la història la que va modelar el polític, la que el va obligar a triar entre adaptar-se o desaparèixer? ¿Per què alguns segueixen entossudits a presentar la transició espanyola com l’obra, que no va ser mai, d’unes elits i d’uns polítics clarividents? En la mort d’un home, hauríem de començar recordant que la història la fan els homes, en plural.

(per a l'editorial del número de febrer de L'Avenç)

Le Havre

La primera frase ha d'atrapar el lector, diuen. És el que fa Kaurismäki en aquest conte de Nadal que es diu Le Havre: la primera escena és tota una declaració de com serà la pel·lícula que ve a continuació. Dos homes, un de blanc en edat d'estar jubilat i l'altre asiàtic, qui sap si amb els papers en regla, esperen, en un passadís desangelat, amb els seus estris d'enllustradors, que algun passatger s'aturi i es faci enllustrar les sabates. Però la càmera ens ensenya que la immensa majoria dels qui passen de llarg, cap a la sortida, calça unes vambes, una sabata que no necessita que l'enllustrin. Són, i amb un minut ja en tens prou per saber-ho, dos homes amb un ofici obsolet, que han quedat arraconats i viuen al marge. Comença la pel·lícula. Si hi sou a temps, à ne pas manquer.

L'actualitat dels clàssics

En l'entrevista amb Carlo Ginzburg que publiquem a L'Avenç d'aquest mes de gener, es fa al·lusió a un passatge dels Assaigs de Montaigne que em penso que, per la seva actualitat evident, paga la pena de citar literalment. Diu Montaigne, en la traducció de Vicent Alonso, al final de tot de l'assaig que dedica als caníbals (vol. I, cap. xxxi), que uns caníbals que van deixar "la dolçor del seu cel per venir a veure el nostre", van anar a Rouen, on els va rebre el rei de França, i quan aquest "volgué saber d'ells què els havia semblat més admirable" del que havien vist a França, respongueren, entre altres coses, que "s'havien adonat que hi havia entre nosaltres homes plens i afartats de tota mena de comoditats, i que les seues meitats [és a dir, els altres homes] demanaven almoina a les seues portes, prims de gana i de pobresa; i que trobaven estrany que aquestes meitats necessitades pogueren patir una tal injustícia, que no agafaren els altres pel pit i que no botaren foc a les seues cases".

A continuació Montaigne afegeix que va parlar amb un d'ells, al qui els seus anomenaven rei i tracta de tenir-hi una conversa, entorpida per l'intèrpret, però de la qual dedueix les prerrogatives de què gaudeix per mor de la seva superioritat. I conclou: "Tot això no està malament: però, què en dieu!, no porten pantalons!". I hom està temptat de pensar: on són avui, els nostres sans-culottes?