Sobre el claustre, encara.

La Generalitat de Catalunya ha fet públic el seu dictamen sobre el claustre d’estil romànic de Palamós: no seria més, com ja intuíem en aquest mateix blog, que una recreació historicista de principi del segle XX, potser amb l’aprofitament d’algun element original. El veredicte, que sembla irrefutable, no ha agradat, però, a tothom: particularment a El País, que és el mitjà que va difondre, amb una gran convicció, la “descoberta” del professor de la Universitat de Girona, Gerardo Boto. Però després veig que s’hi ha apuntat El Punt, suposo que per patriotisme local: tots dos diaris tracten de subratllar que el dictamen, presentat per l’arqueòleg medievalista i gran coneixedor del romànic, Eduard Riu-Barrera, no ha tingut la unanimitat dels tècnics que han participat en la redacció de l’informe, i s’agafen, amb pinces, a alguns elements secundaris per defensar l’originalitat de tot o almenys de part del claustre. Fins i tot, apel·lant a la teoria conspirativa, molt present d’altra banda en els anònims comentaris que deixen alguns internautes al peu de les informacions.

I tanmateix, tant el professor Boto com els diaris que s’apunten al caràcter genuí del claustre, segueixen esquivant, amb una contumàcia digna de major causa, l’argument central de l’informe dels tècnics de la Generalitat: la impossibilitat d’assenyalar-ne la procedència. En un mot: com és que no podem saber d’on surt, aquest claustre? Perquè per molt descurat que hagi estat el patrimoni artístic espanyol (i, indubtablement, ho ha estat), ¿algú es pot creure raonablement que la desaparició d’un claustre d’aquesta magnitud (en un principi, tenia tres ales) i d’aquestes característiques, que si fos autèntic (però, ai las, no ho és) seria una “joia” del romànic espanyol, va poder “desaparèixer”, sense que ningú no el documentés mínimament, d’un gran monestir o catedral castellans? Feu un càlcul: quants monestirs romànics del segle XII hi ha a Castella? ¿De quants se sap que hagi desaparegut un claustre excepcional, sencer, arran de la desamortització, i que hagi tornat a aparèixer al cap d’un segle, novet, novet? De cap ni un. De fet, cap erudit local, cap estudiós del romànic (i són legió), n’ha pogut assenyalar la procedència en tots aquests mesos transcorreguts des de la seva “aparició”. Et pour cause. A més, ¿és que podem imaginar que les autoritats republicanes, que van començar seriosament a protegir el patrimoni històrico-artístic l’any 1931, haurien deixat muntar un claustre “romànic” com aquest en un solar de la Ciudad Lineal de Madrid, sense intervenir-hi? Bé que devien saber de què es tractava, i quina mena de negocis feia l’antiquari Martínez. I finalment, ¿o és que potser no ho sabien, els actuals propietaris, que era fals?
La “descoberta” de Boto, feta en base a fotografies i a una anàlisi estilística merament formal, ha fallat des del primer moment perquè no s’ha fet cap de les preguntes que un historiador, o fins i tot un periodista, s’hauria d’haver fet. Si el claustre fos de la importància del de Silos, avui sabríem de quin “Silos” prové. I no ho sabem, perquè és un pastitx. Llançar la hipòtesi sense una mínima recerca documental no ha estat, per part dels “descobridors”, un procediment seriós. Fins i tot alguns detalls amb què El País volia “documentar” la troballa eren inexactes: se’ns deia que Josep Pla havia estat al Mas del Vent (la propietat al jardí de la qual hi ha el claustre) i que en parlava al Quadern gris, ignorant que el Quadern gris és un dietari que fa referència a l’any 1918 (quaranta anys abans que el claustre arribés a Palamós) i, a més, que en tota l’obra completa de Pla no hi ha ni una sola referència al claustre de Mas del Vent. Com diuen els francesos, i hauríem de repetir-nos els historiadors, sense documents à l’appui, no hi ha cas.
Una darrera consideració: hi ha un aspecte de l’informe de la Generalitat que m’ha agradat: i és quan diu que no pel fet de ser una “recreació historicista”, el claustre deixa de tenir interès. Qui el va construir, per encàrrec de qui, amb vistes a vendre’l a qui, en quin context cultural que propiciava les reproduccions artístiques i no tenia la mateia dèria actual de l’autencitat? Aquestes són, ara, les preguntes pertinents en l’afer del claustre. Mentrestant, m’apunto a la proposta de Narcís Comadira, quan escriu, a l’Ara, que caldria declarar el claustre de Palamós “bé d’interès teatral” i, a la llum de la lluna i amb aquest magnífic pastitx com a decorat, representar-hi Don Juan Tenorio.