De la casa dels morts

Al tombant dels anys 1960, en una època encara molt difícil, amb un franquisme que no es veia quan s’acabaria, la mort de Carles Riba, de Vicens Vives, de Sagarra, de Solervicens i de l’editor Cruzet, esdevingudes amb poc temps de diferència, i en edats, alguns d’ells, encara joves, van causar un impacte molt fort en el petit món cultural català. Pla, a Notes per a Sílvia, se’n fa ressò en una anotació palmària del febrer de 1962, que diu així: “Ara portem una etapa molt dolenta i es moren molts amics i companys. Quan em porten un telegrama ja tremolo esperant la desgràcia. Veig que els diaris tracten de dir que Catalunya és un poble dissortat per la quantitat de persones que prematurament passen avall. Pura i inexplicable màgia!” I a continuació fa la relació dels morts, i de les causes: “Estelrich morí de gola; Solervicens, totalment alcoholitzat. Vicens i Vives i Sagarra, de càncer. Riba, no ho sé –potser de fonamentada tristesa vital. De la mort de Llimona, de Brunet, de Ricart, etc., no en sé ni una paraula. Cruzet se suïcidà.” Però, i això és el que m’interessa, Pla afegeix: “No és pas per aquests fets que Catalunya és un poble dissortat. Aquestes morts són relativament deplorables. Però la dissort prové d’altres causes. La dissort és un fenomen col·lectiu. La senyoreta Caterina Albert, ‘Víctor Català’, té més de quatre-cents anys”. Sensacional, Pla, sensacional.

Un país illetrat?

No ho sé, però en tot cas som un país on la gent no acaba les frases. Ahir, en passar per davant del Palau de Justícia, sento una colla que s'acomiaden. I una d'ells diu: "Qualsevol cosa... ens veiem". En molt poques paraules, tanta inconcreció, tanta frase inconclusa (i no començada), tant calc lingüístic! Vaig arribar a la conclusió, provisional, que havíem de llegir (i d'escriure) més. Miraré d'esmerçar-m'hi.