Una via de sortida

Fa molt de temps, vaig disfrutar enormement amb la lectura de la biografia de John Maynard Keynes que Robert Skidelski va començar a publicar, en tres volums, als anys vuitanta -i de la qual, per raons que ignoro, en castellà només va aparèixer, a Alianza, el primer volum. No sé si va poder deure's a la dilatació temporal amb què va aparèixer l'edició original, o potser al fet que, als anys noranta, Keynes semblava que havia passat de moda. El fet és que, en els darrers anys, l'ara lord Skidelski, ja mig retirat de la universitat, ha tornat reivindicar la figura i, sobretot, els ensenyaments de lord Keynes. Uns ensenyaments que ara són més necessaris que mai, com recordava Paul Krugman en un article (reproduït a l'Ara de diumenge passat) que es titula, ni més ni menys, que "El suïcidi econòmic d'Europa" i on afirmava novament que després de l'aplicació d'uns programes d'austeritat rigorosos a Europa, "els resultats són exactament allò que els estudiants d'història els dirien que passaria", és a dir que programes com aquests menen les economies deprimides a una depressió encara més profunda.
Aquesta necessitat de recordar les lliçons de la història, en la mateixa línia del que afirmava Antón Costas en l'entrevista que hem publicat a L'AVENÇ d'aquest mes d'abril, l'evocava Robert Skidelski en un article recent al New York Times, i que podeu llegir al seu web (http://www.skidelskyr.com/), amb un títol prou explícit: "Rethinking how we teach economics: study economic history". Skidelski hi recorda que els 'models matemàtics' que van desallotjar les classes d'història de les facultats d'econòmiques no serveixen per a explicar la crisi del 2008, per a la qual cal recórrer novament als ensenyaments històrics de Keynes, Hayek i Schumpeter, i es consola dient que "if the recent collapse can restore forgotten knowledge to the education of future economists, it will at least have done some good".
Però per als qui, entossudits, segueixen dient que no hi ha alternativa a la política d'austeritat indiscriminada, el que els cal llegir és l'últim article de Skidelski, reproduït a La Vanguardia d'avui mateix, en què proposa una sortida a la crisi, tot rebaixant el pes del deute. De manera intel·ligent, apunta que l'única sortida veritable a la situació actual serà la condonació d'una part del deute. I recorda el fonament filosòfic de la seva proposta: els creditors són tan responsables com els deutors d'uns deutes que ara veiem que no es poden tornar, i n'han d'assumir, també, una part. No pot ser que només pagui el deutor: el qui va prestar-li els diners reté alguna responsabilitat en la transacció. I acaba, és clar, amb no una sinó dues citacions de Keynes, d'una absoluta actualitat. La primera és de 1918, quan Keynes insta la cancel·lació del deute sorgit entre els aliats arran de la Primera Guerra Mundial, amb l'argument que "mai no serem capaços de moure'ns de nou, si no podem alliberar els nostres membres d'aquestes cadenes de paper". I el 1923, recorda Skidelski, la seva crida es va convertir en una advertència que els polítics d'avui farien bé de prendre en consideració: "Els absolutistes del contracte (...) són els veritables pares de la revolució". 

Una sobredosi de dolor

El diagnòstic comença a ser àmpliament compartit, tot i que encara no troba l'expressió política suficient. L'altre dia l'editorial del New York Times ho resumia així: "Espanya serà la propera víctima, a menys que Alemanya i els seus aliats reconeguin que l'austeritat no esta funcionant". Però m'interessa sobretot el títol de l'editorial: "An overdose of pain", una sobredosi de dolor. Per què aquesta insistència luterana a fer pagar els pecats comesos? L'economista Alfredo Pastor recordava, a propòsit, una faula no sé si de La Fontaine, en què un home veu com un nen s'ofega en un riu, i comença a renyar-lo perquè ha estat imprudent. I Pastor es pregunta: no fóra millor treure'l de l'aigua abans que no s'ofegui, i després renyar-lo? Però ara en escriure-ho, l'apel·lació a la faula em sembla un punt banal: perquè ja no es tracta de la criatura que s'ofega. A la televisió, anuncien per a demà un "30 minuts" sobre la pobresa i, a l'anunci, una dona afirma que, sense les xarxes d'ajuda social, esclataria una guerra civil. Demagògia? Pregunteu-ho als qui pateixen.
Anant a plaça, trobem I. i parlem de la situació. I afirma: de moment, el malestar és particular, és manifesta en privat: la taxa de suïcidis (també en parlava el mateix NY Times) s'està disparant a Itàlia, a Grècia, fins i tot a la catòlica Irlanda, les morts per violència també. Però arribarà un moment, diu I., que aquest patiment se socialitzarà, s'expressarà col·lectivament. I llavors, què passarà?
No sabem què passarà, però els precedents històrics no conviden precisament a l'optimisme. I sí que sabem què passa: que l'austeritat no funciona ni funcionarà, i que hi ha una sobredosi de dolor. De dolor inútil, destructiu, que està tenint uns costos altíssims i que ens està hipotecant el futur. Els bancs resulta que eren massa grossos per caure, però el dolor es veu que encara no és prou gran. Fins quan? A quin preu?