Una sobredosi de dolor

El diagnòstic comença a ser àmpliament compartit, tot i que encara no troba l'expressió política suficient. L'altre dia l'editorial del New York Times ho resumia així: "Espanya serà la propera víctima, a menys que Alemanya i els seus aliats reconeguin que l'austeritat no esta funcionant". Però m'interessa sobretot el títol de l'editorial: "An overdose of pain", una sobredosi de dolor. Per què aquesta insistència luterana a fer pagar els pecats comesos? L'economista Alfredo Pastor recordava, a propòsit, una faula no sé si de La Fontaine, en què un home veu com un nen s'ofega en un riu, i comença a renyar-lo perquè ha estat imprudent. I Pastor es pregunta: no fóra millor treure'l de l'aigua abans que no s'ofegui, i després renyar-lo? Però ara en escriure-ho, l'apel·lació a la faula em sembla un punt banal: perquè ja no es tracta de la criatura que s'ofega. A la televisió, anuncien per a demà un "30 minuts" sobre la pobresa i, a l'anunci, una dona afirma que, sense les xarxes d'ajuda social, esclataria una guerra civil. Demagògia? Pregunteu-ho als qui pateixen.
Anant a plaça, trobem I. i parlem de la situació. I afirma: de moment, el malestar és particular, és manifesta en privat: la taxa de suïcidis (també en parlava el mateix NY Times) s'està disparant a Itàlia, a Grècia, fins i tot a la catòlica Irlanda, les morts per violència també. Però arribarà un moment, diu I., que aquest patiment se socialitzarà, s'expressarà col·lectivament. I llavors, què passarà?
No sabem què passarà, però els precedents històrics no conviden precisament a l'optimisme. I sí que sabem què passa: que l'austeritat no funciona ni funcionarà, i que hi ha una sobredosi de dolor. De dolor inútil, destructiu, que està tenint uns costos altíssims i que ens està hipotecant el futur. Els bancs resulta que eren massa grossos per caure, però el dolor es veu que encara no és prou gran. Fins quan? A quin preu?