Més hores que un rellotge

Recordo haver llegit fa molts anys, en una entrevista periodística, que l'aleshores alcalde de Barcelona, Narcís Serra, explicava que s'havia trobat amb el seu homòleg d'una ciutat gran alemanya, posem-hi Munic o Colònia, tant hi fa, i que aquest li havia explicat que ell plegava de la feina a les cinc de la tarda. I Serra s'exclamava que ell, i molts alcaldes catalans i espanyols com ell de la democràcia acabada d'estrenar, difícilment sortien del despatx abans de les vuit o quarts de nou del vespre. I venia a dir que era un problema d'organització: de productivitat, que en diríem ara, però que calia aspirar a la normalitat europea, de tenir un horari raonable i ser a casa al vespre. Per això ara sorprèn, i indigna, que trenta anys després la número 2 del PP declari, en una entrevista al diari, que "en España hace falta trabajar más". No, el que fa falta és treballar millor. De forma més productiva, més eficient. Amb un altre model productiu, amb una altra ètica del treball (i del capital!). Però més hores?

En tot cas, l'afirmació de Cospedal reforça la idea que ens cal començar a analitzar seriosament, i a combatre, el llenguatge de la crisi: un llenguatge que culpabilitza clarament les víctimes de la recessió, tot convertint-les en responsables, i suggerint-los la necessitat i la conveniència d'una penitència. Els exemples, a balquena: "hem estirat més el braç que la màniga", "ens toca pagar pels excessos comesos". Tot, abans que admetre que n'hi ha uns que "són massa grossos per caure" i uns altres, la immensa majoria, que hem d'anar aguantant i pagant els errors que ells, els grossos, van cometre. Si la situació és aquesta, seria d'agrair que, com a mínim, no ens en fessin sentir culpables: perquè és, com diuen els anglesos, afegir insult a la injúria.