dijous, 1 de març de 2012

Nit de les Revistes: L'Avenç, millor editorial


Bon vespre a tothom,

Abans que res vull agrair al jurat, ampli i variat, que ens ha concedit el premi a la millor editorial, la seva decisió. El meu agraïment és també per a l’Appec, un agraïment que vull personalitzar en el seu president, Lluís Gendrau, perquè sé l’esforç i la dedicació que els representa, en aquesta època de dificultats, tirar endavant l’associació i fer possible, un any més, la trobada anual de la Nit de les Revistes.

Aquest és un premi que ens honora, ens il·lusiona i ens estimula. I és així perquè, en molts moments de la seva història, dels seus 35 anys, L’Avenç ha tingut la vocació de ser una editorial: vull dir, una editorial de llibres i de revistes. Ara fa uns pocs anys, amb la Núria, vam tornar-hi: i tinc el pressentiment que aquesta ha estat l’arrencada definitiva, i per això valorem tant aquest premi.

Què ens distingeix com a editorial? Jo diria que tres coses, bàsicament. Una: la nostra voluntat de servei, de servei a la llengua catalana, a la cultura del país. Som una petita empresa privada amb una decidida voluntat de servei públic. Dues: l’aposta pel lector, per fer una revista i uns llibres que s’adrecen al lector, a un lector qualificat, això sí, però que no estan pensats només per als col·legues de l’autor. I tres: l’aposta, com diu la resolució del jurat, per un periodisme de qualitat i de reflexió. Qualitat en l’escriptura, qualitat en la presentació, en el disseny. L’aposta, en definitiva, per “pensar històricament” la realitat present, com ens agrada dir amb paraules del mestre Vilar. I n’hi afegiria encara una quarta: la fe en la literatura, com una forma de coneixement, però també de plaer i de reflexió.

Justament, no vull tancar el meu agraïment sense una reflexió: avui hem vist milers d’estudiants de la universitat al carrer. No cal que els digui que no compartim el comportament d’alguns, pocs, d’ells, i en canvi sí que els vull dir que necessitem la seva protesta, necessitem la seva indignació fins i tot, davant d’una situació que es fa insostenible. Els qui em coneixen saben que sóc molt poc procliu a la demagògia, però quan llegeixes, al diari d’avui, que un banquer espanyol s’ha prejubilat amb una jubilació de 63’6 milions d’euros, penses que hi ha alguna cosa fonamentalment errònia, mentre que la resta ens veiem sotmesos a una política d’austeritat que no té cap futur, que només crea atur i frustració. Ens cal reflexió, i ens cal acció. Moltes gràcies.