divendres, 8 de juny de 2012

L'embolic del claustre

En tot l'afer del claustre de Palamós, encara pendent de fer-se públic el dictamen dels tècnics de la Generalitat, hi he trobat a faltar una pregunta essencial: d'on prové, aquest claustre? Com és qui ningú no ha estat capaç d'assenyalar-ne l'origen? Cal dir que ens trobem davant d'un edifici de grans dimensions i, si hem de fer cas del professor que, a través d'unes fotografies (!) ha gosat afirmar que ens trobem davant d'una descoberta excepcional, és també d'una qualitat excepcional, comparable a Silos o a Las Huelgas. Aleshores, és imaginable que ningú no sàpiga determinar-ne l'origen? S'ha parlat que prové de Segòvia, o de Burgos. D'acord, però d'on? Com és que no en teníem notícia de la seva desaparició? Per què cap erudit local, o cap administració, no ha pogut dir d'on provenia? És pensable tant desconeixement? És possible pensar que cap viatger romàntic no s'aturés a dibuixar-lo? Que cap poeta no en cantés la decadència? Que cap junta provincial de monuments vuitcentista no l'inventariés? L'abandó del patrimoni històric, per important que hagi estat a Espanya, no justifica que no se sàpiga d'on pot provenir, en el cas que sigui autèntica, una edificació d'aquestes característiques. És cert que, a darrera hora, algú ha apuntat a San Pedro de Gumiel, però també sabem que pocs anys després que el monestir fos abandonat el 1835, Madoz ja el descriu completament en ruïna. I el claustre s'hauria servat intacte?
Avui, a través d'El País, que és el diari que ha esbombat el "descobriment" del professor de Girona, hem sabut que el claustre apareix documentat, de moment per primer cop, a Madrid, l'any 1931: un antiquari el fa muntar en un solar de la Ciudad Lineal amb la idea de vendre'l, per cinc milions de pessetes, a "un ric americà". Sense que se'ns digui, novament, d'on procedia: d'algun convent desamortitzat cent anys abans? Costa de creure, i més en un moment que la República aprova la primera gran legislació reguladora del patrimoni històrico-artístic. El comprador no el troben fins al 1958, el senyor Engelhorn, descendent del fundador de la BASF (Badische Anilin und Soda Fabrik), una de les més grans empreses químiques del món, que compra un mas a Palamós i el ja cèlebre claustre per adornar-ne el jardí. En la nota que fa publica la propietat aquesta mateixa setmana, prou significativament, s'afirma que sempre han dubtat de l'autenticitat del claustre. No tindria res de particular: a l'època de Goethe els alemanys també es feien fer ruïnes clàssiques, grecorromanes, per als seus jardins. També se'ns diu que, als anys seixanta, una curadora del Metropolitan (que no oblidem que té la imponent secció dels Cloisters) dictamina, a petició de la propietat i a través d'unes fotografies, la falsedat del claustre. A l'època, ni Pla ni Català-Roca, pel que sembla, se senten obligats a deixar constància de l'existència del claustre: per què? Per què sabien que era fals?
Per tant, sorprèn que, a l'hora de formular ni que sigui la hipòtesi que ens trobem davant d'una troballa excepcional (i ja avanço el meu criteri: aquest claustre no és més que una reproducció, tot i que eventualment pugui haver-hi alguns capitells originals), es faci merament en base a una anàlisi estilística i es deixi de banda la mínima investigació històrica. A risc d'equivocar-me, tinc tota la impressió que alguns han vist a Palamós només allò que volien veure, tot deixant de banda les preguntes que un historiador, al meu parer, s'ha de formular i les indagacions que, segons tots els criteris, cal fer abans d'afirmar res.