dijous, 28 de febrer de 2013

L'austeritat, ignorància del passat


Enmig del soroll i la fúria que la recessió econòmica i la crisi política comporten, costa de trobar el punt d’equilibri necessari per reflexionar sobre com hem arribat fins aquí, determinar si estem aplicant la política que ens cal (ja els avanço la meva resposta: no) i, sobretot, començar a pensar en com hem d’encarar el futur. I tanmateix, si no som capaços, col·lectivament, d’arribar a un cert acord sobre el que ens està passant, serà molt difícil trobar les solucions que ens permetin sortir del destret present.
            Comencem, doncs, pel diagnòstic: crec que és possible afirmar que bona part del problema actual és que l’origen de la crisi ha estat mal diagnosticat o, per dir-ho amb més propietat, ha estat falsejat pels polítics europeus, que després de l’ensurt inicial (quan un cínic com Sarkozy deia que calia “refundar el capitalisme”) van decidir que el que calia era salvar la banca. El diktat antidemocràtic que aquesta és l’única política possible, per dolorosos que siguin els seus danys col·laterals (atur, empobriment), ha adquirit un cert estatut de veritat inqüestionada, i l’únic indret on ha estat contradita amb èxit, Islàndia, s’ha procurat presentar-lo com un cas aïllat i no exportable: per què? Per què no és possible una altra política, quan la política actual és un gran fracàs? Ara ja sabem que com més retallem, més dèficit creem. Per què no canviem de política, doncs? Els nostres polítics europeus esquiven sistemàticament la pregunta, mentre Obama diu que la prioritat és donar feina a la gent, i tornar a créixer.
            I és que només si creixem sortirem de la crisi, que és una crisi d’ingressos més que de despeses, per molt que els alemanys pretenguin el contrari. Un dels més grans economistes del segle XX, J. M. Keynes, ja va explicar-nos, amb aquell pragmatisme que ara tant enyorem, que “la meva despesa és el teu ingrés” –un principi elemental d’economia que Berlín i Brussel·les s’obstinen a ignorar. Però Keynes també va advertir sobre “les conseqüències econòmiques de la pau”, que al cap de pocs anys es revelarien catastròfiques: imposar a Alemanya, en acabar la Primera Guerra Mundial, unes reparacions de guerra quan eren massa elevades perquè les pogués pagar, només crearia problemes econòmics i ressentiment polític. Els resultats d’aquell error no van trigar gaire a fer-se dramàticament presents.
La situació d’ara, salvant totes les distàncies, no és pas tan llunyana, en la mesura que s’incorre en el mateix error (però amb els papers canviats): pretendre que països com Espanya paguin tot el que deuen és impossible, però a més és moralment injust. Lord Skidelsky (un altre gran economista, biògraf de Keynes) adverteix que, filosòficament, és del tot defensable que qui presta diners (i cobra uns interessos per això) hagi d’assumir el risc de perdre’n una part. ¿Per què, doncs, els nostres polítics accepten que cal tornar la totalitat del deute i, per tant, que el risc només era per als deutors, encara que això comporti que perdin la feina i la casa? ¿Que potser la bombolla immobiliària no la van inflar els bancs (entre ells, els alemanys) que van concedir alegrement préstecs hipotecaris? ¿Per què s’han rescatat els bancs, cometent l’error immens de convertir el deute privat en deute públic, i no s’ha rescatat la gent?
            La immoralitat de la crisi és tan gran, que les polítiques equivocades (i fracassades) s’han hagut de vestir d’arguments pretesament morals: “vam estirar més el braç que la màniga, vam viure per damunt de les nostres possibilitats, i ara hem de pagar la penitència”. I la penitència es diu austeritat. L’argument és senzill, però té el greu inconvenient que és erroni. En primer lloc, perquè parteix d’un mal diagnòstic: en el moment d’esclatar la crisi, mai no havíem tingut tants diners en circulació, efectivament, però mai no els havíem tingut tan mal repartits. És la desigualtat creixent la que està a l’origen de la crisi, i no en sortirem augmentant la desigualat. Ho va dir Lula da Silva a Barcelona per explicar les raons del progrés del Brasil: “No hem repartit perquè hàgim crescut, hem crescut perquè hem repartit”. Just el contrari del que estem fent aquí. I en segon lloc, com s’ha demostrat, l’austeritat és una mala resposta, perquè, i hem de citar Keynes de nou, l’austeritat és per als períodes de creixement, no per als de crisi. Els economistes i els polítics del moment han deixat de llegir llibres d’història: això els ha portat a repetir els errors del passat, i al gran fracàs de les seves receptes. La qüestió és fins quan estarem disposats que continuïn equivocant-se.   

(Publicat a l'Ara, 26/2/2013)

1 comentari:

Alejandro ha dit...

Le recomiendo un libro que acaba de salir de Mark Blyth. Austerity. The History of a Dangerous Idea.

http://www.amazon.com/Austerity-The-History-Dangerous-Idea/dp/019982830X