La llengua dels polítics

Al Quadern d'El País d'ahir, un article del tot recomanable de l'amic Biel Mesquida. Hi comença parlant del "clima moral" de la societat illenca (perdó: baleàrica), que put i fa fàstic. Però al Biel no li interessa tant denunciar l'enfilall de corrupcions que va caracteritzar el darrer govern de Jaume Matas (on és, per cert, en Matas, on s'amaga?), com parlar d'un altre símptoma de la (mala) salut moral d'un país: l'estat de la llengua catalana. "La corrupció de la llengua demostra ben a les clares que aquesta societat baleàrica està malalta." La llengua dels polítics balears, a l'oïda i a la vista atenta d'en Biel, és "un català bord, insegur, moll, malgirbat, amb una sintaxi catastròfica, un vocabulari imprecís i una fonètica embullada." I conclou: "Digues com parles i et diré com penses." Exacte! Els que creiem que forma i contingut són inseparables, que no hi pot haver mai un bon contingut darrere una mala forma, que la claredat expositiva es correspon a una claredat conceptual (i viceversa), no podem estar-hi més d'acord. O quan diu que la "desculturalització" és "un dels genets d'una apocalipsi ordinària d'aquest nou segle", podem no compartir el seu pessimisme?

Quan acabo de llegir en Biel, m'alço i poso la ràdio, la ràdio nacional de Catalunya, mentre m'afaito. La periodista diu: "Hi ha un avió que s'ha sortit de la pista, com ja hem vingut explicant." Ens la podem imaginar, una cosa així, a la BBC o a Radio France? Doncs és d'això, de què parlàvem. Si els polítics i els periodistes no donen cap importància a la llengua, que és la seva eina, el seu instrument, el seu ofici, com volem que els en doni la resta de la població?

La Intel•ligència és relativa

Aquest és el subtítol, ambivalent, de l’última, extraordinària, pel·lícula dels germans Coen, Burn after Reading. Un guió mil·limetrat, uns actors estupendos (a mi em van agradar molt les dues dones: Frances McDormand i Tilda Swinton) i una intel·ligència gens relativa dels dos directors i guionistes fan que, sortint del cinema i de camí cap a casa, no parem de riure evocant, ara l’un i ara l’altra, escenes, moments i diàlegs imperdibles. La pel·lícula és protagonitzada per una autèntica “lliga d’imbècils”, com diu en un moment determinat un John Malkovich a qui els Coen han sabut treure les millors virtuts i, sobretot, evitar els pitjors defectes com a actor, i esdevé una reflexió divertidíssima (però amarga, al capdavall) sobre la “idiotesa del nostre temps”, com també diu el personatge de Malkovich abans de disparar sobre un “perdedor” –un que havia estat durant anys capellà grec ortodox i ara dirigeix un gimnàs. D’aquesta manera, la pel·lícula esdevé una metàfora sobre la societat americana, sobre l’estupidesa que ha portat, sense anar més lluny, a la situació present, però també sobre la impossibilitat d’entendre com és tot plegat pot haver passat. En un moment culminant de la pel·lícula, un dels caps de la CIA diu a un agent: “Informi’m quan tot plegat tingui sentit”. Al final, aquest mateix cap de la CIA es demana, retòricament: “Què n’hem après, de tot això?” abans de concloure: “Res, perquè no sabem que coi ha passat”. Com sempre, acabes pensant que la naturalesa imita l’art. À ne pas manquer.

Voto per Obama

Del darrer llibre de Paul Auster (Man in the Dark, que vaig comprar a Strand, on vaig tenir la sort de trobar encara exemplars signats per l'autor), m'ha impressionat l'Amèrica que dibuixa, enfrontada en una guerra civil. En la ficció, un crític insomne imagina un personatge que viu en un país on no ha passat l'11-S ni, per tant, la guerra de l'Iraq, però que es troba profundament dividit i amb uns estats secessionistes. El trauma de l'11-S, aleshores encara més recent, ja era present en un seu llibre anterior, que aquí va ser traduït per Bogeries de Brooklyn i on no t'explicaves, fins que no arribaves al final del llibre, el to dolç, fins i tot sentimental, que l'impregnava de cap a cap i que l'allunyava radicalment del clima angoixant dels seus primers llibres. Quan va venir a Barcelona a presentar Un home a les fosques, Auster va evocar la divisió ideològica que viuen els Estats Units des que els republicans van tornar al poder amb Bush, i va assenyalar la pràctica impossibilitat d'entendre't amb uns compatriotes teus que defensen el creacionisme (un 44% dels nord-americans és contrari, diu alguna enquesta, a les tesis de Darwin). "Com pots tenir una conversa amb ells?", es demanava Auster, per a qui sembla que hi hagi dos o més països als Estats Units, i alguns d'ells "a les fosques". A diferència de la ficció del seu llibre, però, l'enfrontament és ideològic, amb "paraules i idees" en lloc de "pistoles i bales." Naturalment, Auster va dir que votaria per Barack Obama, un home d'una intel·ligència aguda que, va afegir, només podria perdre les eleccions pel fet que és negre.

Ara ja falta poc, tot just una setmana, per saber-ho, si les perdrà o no i perquè. L'evolució del daltabaix econòmic no fa més que afavorir el senador Obama a les enquestes, el qual ha deixat enrere l'efecte demoscòpic que va tenir la irrupció populista de la governadora Palin, i a hores d'ara res fa pensar que la victòria se li pot escapar, tot i que sempre hi ha el qui recorda el fenomen del vot ocult (com passa, en certa mesura, amb el PP a Catalunya, per exemple) i la persistència del racisme entre tants americans. Encara que, de fet, Obama no és un negre, un afroamericà prototípic. Molt lluny de l'angry black man, justament si alguna cosa el pot perjudicar, em temo, no serà tant el color de la seva pell com la seva "intel·ligència aguda", el seu discurs articulat i el seu elitisme de Harvard. Això i, és clar, la divisió ideològica profunda dels Estats Units, on, com recordava fa pocs dies el tot just laureat premi Nobel d'economia, Paul Krugman, en un article a El Periódico, una part significativa de l'electorat nord-americà no accepta un govern liberal (és a dir, més o menys d'esquerra), no el consideren legítim. Krugman es demanava: "¿I ara què passarà quan Obama surti elegit? Serà fins i tot pitjor que en els anys de Clinton [en al·lusió als atacs que van rebre el president demòcrata i la seva dona]. De ben segur hi haurà acusacions boges, i no em sorprendria veure algun acte de violència. Els propers anys seran molt, molt durs." Queda dit. Però que guanyi Obama, si us plau.

La inseguretat de l'escriptor

En un documental que passaven ahir a la tarda pel 33, Paul Auster explicava que, a principi dels anys setanta, en acabar la carrera (va estudiar a Columbia University, en ple clima anti-Vietnam) se'n va anar a viure a París. Hi anava per un any, i se n'hi va quedar més de tres -fins que se li van acabar els diners. A la capital francesa va tenir, doncs, prou temps per conèixer alguns dels escriptors que admirava. Entre ells, el que més, Samuel Beckett. Auster va acudir nerviosíssim a la cita, tanta era l'admiració que sentia per l'escriptor irlandès. Diu que si s'hagués hagut de trobar amb De Gaulle, no hauria pas estat tan neguitós. El fet és que Beckett li va dir que estava retraduint a l'anglès una novel·la seva, la primera que havia escrit en francès (Mercier et Camier, 1946), però que ara, a més de vint-i-cinc anys de distància, considerava que no estava prou bé i que en la seva traducció l'havia escurçat força, fins al punt que havia suprimit un 25 % del text. El jove Auster es va exclamar: "I ara, quina bestiesa! Si està molt bé, és molt bona!" va dir-li aproximadament. Beckett va continuar parlant, sense aparentment fer-li cas. Però al cap d'una estona, Beckett es va mirar Auster i li va dir: "Així, vostè troba que és bona?" Auster en treia una lliçó evident: fins i tot els escriptors més grans, els més consagrats, dubten de la seva pròpia obra. Potser, però, hauríem d'esmenar Auster i concloure, sobretot després de sentir el que diuen alguns, que només els grans escriptors dubten de la seva obra.

Viande fumée

Un canadenc és un americà amb Seguretat Social i sense pistola. Aquesta definició, que agrada tant als canadencs, és probablement certa. Montréal és, si més no, una ciutat bàsicament americana, tot i que s'hi parla francès -i americà. Els Estats Units són molt a prop: Boston i Nova York a menys de sis hores de cotxe, i d'una d'avió. Només el Vieux Montréal, un barri de cases baixes de pedra grisa -una grisor accentuada avui pel cel de color de plom-, que ens recorda el vell Copenhagen, us retreu els orígens francesos de la ciutat. La passejada pel barri vell és, però, desconcertant: en la trama dels carrers hi ha molts solars buits, on hi havia hagut abans una casa, ocupats ara per pàrquings de superfície a cel obert. Altrament, el barri és desoladorament buit a primera hora de la tarda. Tret d'alguns turistes badocs que el recorren en aquells cotxes a cavall que hi ha a totes les ciutats turístiques, gairebé ningú va pel carrer. Fa un efecte estrany, un sector sense vida tan cèntric, a l'ombra dels gratacels del downtown. Ens refugiem, però, en una galeria d'art on hem anat a veure una exposició de Sophie Calle, Prenez soin de vous. És la peça que va presentar l'any passat a la Biennal de Venècia. Extraordinària, d'una intel·ligència davant la qual, si en portessis, no podries més que treure't el barret. Un dia n'hem de parlar. En sortir, enfilem cap al port vell, que està sotmès a una renovació com la de Baltimore o de Barcelona. I d'allà cap a l'eixample i els barris més animats. La graella del teixit urbà és ben americana, amb la diferència que aquí els carrers i les avingudes no estan numerats sinó que duen noms de sants. Si pugeu pel bulevard Saint-Laurent, us diuen, veureu les diverses aportacions immigratòries que han ajudat a fer aquesta ciutat el que és: xinesos, jueus, italians... Aquest bulevard divideix (com ho fa la Cinquena Avinguda a Nova York) els carrers entre el sector est i l'oest, però més imperceptiblement, constitueix també la línia divisòria entre els barris anglòfons i els francòfons. Una divisió que, intueixes, és bastant estricta: la diferència lingüística, amb un component de classe innegable (els francòfons van ser dominats per l'elit anglòfona fins als anys seixanta), és mantinguda per un doble sistema, escolar i universitari, que sembla poc permeable. Si tu ets francòfon vas a l'escola francesa, i després a la universitat francòfona, i a l'inrevés: la Université de Montréal i l'UQÀM, d'una banda; McGill i Concordia, de l'altra. Dues llengües hegemòniques en un combat desigual: hi tornarem. Mentrestant, el passeig, en una hora ja foscant, acaba, a Plateau Mont-Royal, el barri més chic, i menjant un entrepà de smoked meat (o viande fumée, si ho preferiu) a Schwartz's, després de fer una estona de cua al carrer, que no em fa oblidar però el pastrami del Katz's novaiorquès.

Un míting quebequès

Un atzar inesperat (disculpeu: n'hi ha, d'esperats?) ens ha portat, per segona vegada en el mateix mes, a creuar l'Atlàntic. Aquest cop el viatge es fa més pesat: hi ha una llarga escala a Amsterdam abans d'agafar l'avió cap a Montréal. Mentre fem cua, enmig d'unes mesures de "seguretat" exagerades que endarrereixen considerablement l'embarcament, constatem una gran diversitat entre el passatge: ningú no s'assembla a l'altre. Gent corrent, molt poc fashion, de tonalitats de la pell i d'accents de la parla diferents. Davant nostre, una dona alemanya de probables orígens o lligams francesos, es posa a parlar en francès. De seguida deixa entreveure la seva preocupació per la llengua, pel que li sembla un predomini de l'anglès al Quebec: "Ja ho veureu, ja, a Montréal", adverteix. És a dir, com si fos catalana i parlés de Barcelona.
L'endemà, a l'hotel, posem un moment la tele per mirar de trobar la informació metereològica, bàsica en un país de temperatures canviants i extremes. Fent zàping, trobo una entrevista amb un home encara jove, corpulent, voluminós, que ha estat premiat per vés a saber qui per haver promogut, vés a saber on, un monument a la "francofonia". La llengua, toujours.
Al migdia, ja a la Universitat de Montréal, assistim a un acte polític del Bloc Québécois. Hi ha eleccions generals el 14 d'octubre i cartells electorals pertot. Una cua inacabable d'estudiants accedeix amb mitja hora de retard (ha calgut esperar l'arribada dels polítics) a un auditori que s'omple aviat, malgrat que té una gran capacitat. Els joves organitzadors -l'acte s'inscriu dins la "Semaine de la Souveraineté 2008"- reparteixen banderetes de paper. L'entrada dels dos oradors és espectacular, a l'americana: aplaudiments, gent dreta, càmeres, flaixos, xiulets, udols. L'estudiant que presenta l'acte fa, amb convicció, una crida a la mobilització: "voter Bloc Québécois c'est voter pour ce que nous sommes", diu. I acaba amb una cita d'André Malraux sobre el valor de la cultura que és aplaudida amb fervor.
Ara és el torn de l'oradora. Defensa "l'anomalia" que suposa l'existència del Parti i del Bloc Québécois, i diu que molta gent es pregunta per a què serveix. I respon: per a la independència; per a, finalment, "se donner un pays." Enfront, un Canadà sempre centralitzat i insensible a les demandes d'autogovern. I acaba amb un eslògan rimat: "Vous n'avez qu'un seul choix, c'est voter pour le Bloc Québécois". Després d'ella, intervé el cap de llista, Gilles Duceppe. Explica que en les eleccions del dia 14 hi ha només dues opcions: el vot conservador o el vot quebequès. Amb un argument que ens és familiar als electors catalans, diu que cal evitar la possibilitat que els conservadors, actualment molt influïts pels republicans nord-americans, tinguin la majoria en el parlament federal. Ho fa amb una retòrica una mica antiga, i potser adonant-se del públic que té al davant, insisteix en un argument: acusa el primer ministre sortint, i candidat conservador, Stephen Harper, de voler enviar els nois de 14 anys a la presó; i remarca: els vol enviar a la presó, "la universitat del crim", enlloc d'enviar-los a la universitat del saber. Enfront d'això, hi oposa la "visió quebequesa", una visió que concreta en l'oposició a la guerra de l'Iraq, a la guerra de George W. Bush. No sé si arriba a entusiasmar els estudiants, tot i que de tant en tant riuen quan deixa caure una petita ironia. Parla ara de com el govern conservador està vinculat als interessos de les grans companyies petrolieres. En essència, la dualitat que estableix és aquesta: conservadors i interessos petroliers vs. protocol de Kyoto i Bloc Québécois. Es pronuncia també contra la retallada pressupostària en matèria de cultura que promouen els conservadors, i afirma que és la cultura la que ens permet tenir la nostra identitat. Mentre parla, el pòster amb la seva foto que hi ha al nostre costat del passadís, es desenganxa i cau a terra.