La força de la sabata

Hi ha imatges capaces de resumir en elles mateixes tot un esdeveniment, o fins i tot una etapa històrica. Vaig tenir ahir al vespre aquesta impressió quan vaig veure per la televisió com un periodista iraquià que li etzibava les dues sabates a Bush, i li deia "gos", just després que aquest es vantés de l'oportunitat d'haver envaït el seu país i d'haver provocat aquella guerra absurda. La fi de la presidència de Bush quedarà inevitablement associada a aquestes imatges del cop de sabata irat, perfectament capaces de compendiar tot l'enuig que mig món sent cap a l'encara president: ningú no trobarà una imatge millor, que sintetitzi el rebuig per unes polítiques tan equivocades (i per una permissivitat tan gran, que ha permès l'enèssim escàndol financer, que també vam conèixer ahir).

És curiós, això de la sabata, del poder que té com a símbol de protesta. Es fa inevitable pensar en Kruixev, aquell ministre d'exteriors de l'URSS que un dia, en una sessió de l'ONU, es va treure la sabata i va començar a picar sobre el pupitre: la contundència del gest fa que se'l recordi quan ja ningú se'n recorda d'ell. Però jo pensava en una altra sabata: la que Joan Miró va col·locar en un seu bodegó, pintat el 1937 en plena guerra civil, i on sembla que condensi tot el malestar, tot el desassossec que li provocava la contesa. Com més me'l miro, el quadro, que fa part de la col·lecció del MoMA, més bo em sembla: amb aquells colors mig fosforescents, vermells, grocs i verds, blaus i negres, la sola presència inquietant de la sabata li atorga una contundència que no cal que te l'etzibin al cap perquè te'n sentis.

Print will die

El clima pessimista que s'ha instal·lat entre nosaltres arran de la recessió econòmica i les perspectives més aviat ombrívoles que els soi-disants experts atribueixen al futur més o menys immediat del paper imprès, fan que els que ens dediquem a les revistes i els llibres tinguem motius seriosos de preocupació. Aquí i arreu. És en aquest context que m'ha cridat l'atenció, com un senyal més que les coses no van com ens agradaria que anessin, un anunci que l'editorial nord-americana Pantheon Books publica en el darrer número de la New York Review of Books.

El número està farcit d'anuncis d'editorials (no com aquí, que els editors no volen sentir a parlar d'anunciar-se a les revistes) que esperen vendre molts llibres com a regal de Nadal. El que sobta de l'anunci de Pantheon és diguem-ne l'argumentari, "les 10 raons per què un llibre és el millor regal". Les tradueixo a continuació: "1. Pot canviar la vida d'algú. 2 Ja ve carregat. 3 Un llibre costa menys que una ampolla de xampany. 4 Pots comprar 10 llibres de tapa dura pel preu d'un IPhone. 5. Al voltant del mateix preu d'un Dvd, però l'experiència lectora dura molt més. 6. Pot fer riure algú. 7. No cal muntar-lo. 8. No necessita piles. 9. Fas la compra en una sola botiga -la teva llibreria té el regal apropiat per a cadascú de la teva llista. 10. Mai no en tindràs prou!"

Si hem de recórrer a aquesta mena d'arguments per vendre llibres, oi que no anem bé?

Marsé, reconegut

Juan Marsé ha estat guardonat, finalment, amb el premi Cervantes. Fa molts anys que el llegeixo, i el tinc per un gran escriptor, un extraordinari narrador. Si ho recordo bé, el primer que en vaig llegir va ser Si te dicen que caí, quan jo tenia catorze o quinze anys, en una edició mexicana que em va passar per sota el taulell en Bernat A., un valencià llicenciat en clàssiques que havia obert una llibreria al carrer de casa els meus pares, on jo anava a ajudar i a tafanejar llibres. Després l'he anat llegint, encara que no sistemàticament. Dels últims títols, recordo particularment El embrujo de Shanghai i Rabos de lagartija. La narrativa de Marsé, bàsica per entendre un sector de la societat barcelonina i catalana del franquisme, ha estat però aparentment poc estudiada: en un recull recent sobre la novel·la de Barcelona que han publicat la Fundació Tàpies i l'Arxiu Històric de la Ciutat, les editores han hagut de recórrer a un text antic d'uns geògrafs per al capítol dedicat a la narrativa urbana de Marsé, a falta d'un estudi més recent sobre la qüestió. Potser aquesta falta d'estudis sobre la seva obra, malgrat la seva importància evident, i el fet mateix que la seva literatura sigui una literatura centrada en uns barris i unes classes subalternes, ajuden a explicar, també, el fet que el premi Cervantes se li hagi resistit fins avui.

De les reaccions hagudes, voldria destacar la del pintoresc personatge que fa de ministre de Cultura. Sense que ningú s'hagi escandalitzat gaire, l'individu ha afirmat que Marsé "ha contribuït a la defensa a Catalunya d'una llengua que parlen 500 milions de persones" (i que, i aquest és el corol·lari implícit evident, aquí es troba "amenaçada"). La rèplica al ministre la ver fer, afortunadament, el mateix Marsé, que va dir que ell no tenia cap intencionalitat política a l'hora d'escriure en la llengua "que le da la gana", i que, en declaracions recollides per El País, afegeix: "Escric en castellà perquè les meves lectures, el meu cinema, tot ho vaig aprendre en castellà i així vaig formar el meu discurs mental; si hagués estat un país normal, per entorn familiar potser escriuria en català."

L'entorn familiar de Marsé és prou curiós: va ser donat en adopció per un taxista castellanoparlant que havia enviudat feia poc i que no podia ocupar-se ell tot sol de dues criatures a una parella que sortia del Clínic i que, en el trajecte dins el taxi cap a casa, es va lamentar que no podien tenir descendència. El pare adoptiu de Marsé era un antic militant del PSUC, que havia estat empresonat i no sé si condemnat a mort després de la guerra, i que era un home d'un catalanisme molt abrandat. D'aquests orígens contradictoris potser se'n deriven algunes actituds de Marsé cap al catalanisme, però com que em va fer una mandra infinita llegir el seu El amante bilingüe, deixo la qüestió als psicòlegs.