Més hores que un rellotge

Recordo haver llegit fa molts anys, en una entrevista periodística, que l'aleshores alcalde de Barcelona, Narcís Serra, explicava que s'havia trobat amb el seu homòleg d'una ciutat gran alemanya, posem-hi Munic o Colònia, tant hi fa, i que aquest li havia explicat que ell plegava de la feina a les cinc de la tarda. I Serra s'exclamava que ell, i molts alcaldes catalans i espanyols com ell de la democràcia acabada d'estrenar, difícilment sortien del despatx abans de les vuit o quarts de nou del vespre. I venia a dir que era un problema d'organització: de productivitat, que en diríem ara, però que calia aspirar a la normalitat europea, de tenir un horari raonable i ser a casa al vespre. Per això ara sorprèn, i indigna, que trenta anys després la número 2 del PP declari, en una entrevista al diari, que "en España hace falta trabajar más". No, el que fa falta és treballar millor. De forma més productiva, més eficient. Amb un altre model productiu, amb una altra ètica del treball (i del capital!). Però més hores?

En tot cas, l'afirmació de Cospedal reforça la idea que ens cal començar a analitzar seriosament, i a combatre, el llenguatge de la crisi: un llenguatge que culpabilitza clarament les víctimes de la recessió, tot convertint-les en responsables, i suggerint-los la necessitat i la conveniència d'una penitència. Els exemples, a balquena: "hem estirat més el braç que la màniga", "ens toca pagar pels excessos comesos". Tot, abans que admetre que n'hi ha uns que "són massa grossos per caure" i uns altres, la immensa majoria, que hem d'anar aguantant i pagant els errors que ells, els grossos, van cometre. Si la situació és aquesta, seria d'agrair que, com a mínim, no ens en fessin sentir culpables: perquè és, com diuen els anglesos, afegir insult a la injúria.

Gratis total

No tinc una opinió formada sobre la llei Sinde i, encara menys, sobre l'anomenada Sopa. Però sí sé, en canvi, el que passa. M'ho explicava fa pocs dies un editor amic: em deia que, a la seva revista, havia publicat un article d'un col·laborador ocasional. Tot just en sortir la revista, l'autor de l'article enviava, urbi et orbi, un pdf amb el seu article, perquè el poguessin llegir, de franc, sense l'enutjosa necessitat de baixar al quiosc i desprendre's d'uns eurets, tots els seus amics i coneguts. L'endemà, enviava la factura del seu text a l'administració de la revista. La perplexitat del meu amic em va semblar del tot justificada.

Hi pensava ahir al vespre, quan l'entusiasta Manel Cuyàs va fer una piulada en què recomanava (gràcies!) l'entrevista de L'Avenç d'aquest mes amb l'Enric Juliana. Al cap de poc rebia un tuit en què li demanaven si els podia enviar l'enllaç amb l'entrevista, per poder-la llegir. Transcric la impecable resposta de Cuyàs: "Hi estic subscrit. El rebo en paper a casa". I és que més enllà de l'efectivitat de les lleis contra la pirateria, la pregunta segueix sent: "I això, qui ho paga?".

Llegir en una cinta transportadora

Del Journal d'André Gide, en una entrada del 17 de juny de 1923. Tradueixo: "L'escriure bé que admiro és el que, sense fer-se notar gaire, atura i reté el lector i constreny el seu pensament a avançar amb lentitud. Vull que la seva atenció s'enfonsi a cada pas en un sòl ric i profundament tou. Però el que cerca, d'ordinari, el lector és una mena de cinta transportadora que l'arrossegui".

La coincidència ha fet que hagi llegit aquest fragment molt poques hores després d'un article al New York Times d'ahir, on es qüestiona que l'experiència lectora en una tablet o en un e-reader avançat pugui ser la mateixa que en un llibre de paper: el reportatge explica com molt sovint, el qui llegeix en aquests suports veu la lectura constantment distreta per l'accés immediat i temptador a les xarxes socials, als comptes de correu, als llocs web o als vídeos de YouTube. I explica el cas d'una noia que no va poder llegir una novel·la en el seu e-reader fins que no va agafar un avió, i en no tenir accés a Internet durant el vol, no va tenir altre remei que dedicar-se a llegir. La metàfora del tapis roulant que feia Gide fa noranta anys ara s'ha vist superada: ja no hi ha una cinta que arrossegui el lector, sinó un estri lector que l'incita, constantment, a descarrilar.

Nit de les Revistes: L'Avenç, millor editorial

Bon vespre a tothom,

Abans que res vull agrair al jurat, ampli i variat, que ens ha concedit el premi a la millor editorial, la seva decisió. El meu agraïment és també per a l’Appec, un agraïment que vull personalitzar en el seu president, Lluís Gendrau, perquè sé l’esforç i la dedicació que els representa, en aquesta època de dificultats, tirar endavant l’associació i fer possible, un any més, la trobada anual de la Nit de les Revistes.

Aquest és un premi que ens honora, ens il·lusiona i ens estimula. I és així perquè, en molts moments de la seva història, dels seus 35 anys, L’Avenç ha tingut la vocació de ser una editorial: vull dir, una editorial de llibres i de revistes. Ara fa uns pocs anys, amb la Núria, vam tornar-hi: i tinc el pressentiment que aquesta ha estat l’arrencada definitiva, i per això valorem tant aquest premi.

Què ens distingeix com a editorial? Jo diria que tres coses, bàsicament. Una: la nostra voluntat de servei, de servei a la llengua catalana, a la cultura del país. Som una petita empresa privada amb una decidida voluntat de servei públic. Dues: l’aposta pel lector, per fer una revista i uns llibres que s’adrecen al lector, a un lector qualificat, això sí, però que no estan pensats només per als col·legues de l’autor. I tres: l’aposta, com diu la resolució del jurat, per un periodisme de qualitat i de reflexió. Qualitat en l’escriptura, qualitat en la presentació, en el disseny. L’aposta, en definitiva, per “pensar històricament” la realitat present, com ens agrada dir amb paraules del mestre Vilar. I n’hi afegiria encara una quarta: la fe en la literatura, com una forma de coneixement, però també de plaer i de reflexió.

Justament, no vull tancar el meu agraïment sense una reflexió: avui hem vist milers d’estudiants de la universitat al carrer. No cal que els digui que no compartim el comportament d’alguns, pocs, d’ells, i en canvi sí que els vull dir que necessitem la seva protesta, necessitem la seva indignació fins i tot, davant d’una situació que es fa insostenible. Els qui em coneixen saben que sóc molt poc procliu a la demagògia, però quan llegeixes, al diari d’avui, que un banquer espanyol s’ha prejubilat amb una jubilació de 63’6 milions d’euros, penses que hi ha alguna cosa fonamentalment errònia, mentre que la resta ens veiem sotmesos a una política d’austeritat que no té cap futur, que només crea atur i frustració. Ens cal reflexió, i ens cal acció. Moltes gràcies.