L'austeritat, ignorància del passat

Enmig del soroll i la fúria que la recessió econòmica i la crisi política comporten, costa de trobar el punt d’equilibri necessari per reflexionar sobre com hem arribat fins aquí, determinar si estem aplicant la política que ens cal (ja els avanço la meva resposta: no) i, sobretot, començar a pensar en com hem d’encarar el futur. I tanmateix, si no som capaços, col·lectivament, d’arribar a un cert acord sobre el que ens està passant, serà molt difícil trobar les solucions que ens permetin sortir del destret present.

            Comencem, doncs, pel diagnòstic: crec que és possible afirmar que bona part del problema actual és que l’origen de la crisi ha estat mal diagnosticat o, per dir-ho amb més propietat, ha estat falsejat pels polítics europeus, que després de l’ensurt inicial (quan un cínic com Sarkozy deia que calia “refundar el capitalisme”) van decidir que el que calia era salvar la banca. El diktat antidemocràtic que aquesta és l’única política possible, per dolorosos que siguin els seus danys col·laterals (atur, empobriment), ha adquirit un cert estatut de veritat inqüestionada, i l’únic indret on ha estat contradita amb èxit, Islàndia, s’ha procurat presentar-lo com un cas aïllat i no exportable: per què? Per què no és possible una altra política, quan la política actual és un gran fracàs? Ara ja sabem que com més retallem, més dèficit creem. Per què no canviem de política, doncs? Els nostres polítics europeus esquiven sistemàticament la pregunta, mentre Obama diu que la prioritat és donar feina a la gent, i tornar a créixer.

            I és que només si creixem sortirem de la crisi, que és una crisi d’ingressos més que de despeses, per molt que els alemanys pretenguin el contrari. Un dels més grans economistes del segle XX, J. M. Keynes, ja va explicar-nos, amb aquell pragmatisme que ara tant enyorem, que “la meva despesa és el teu ingrés” –un principi elemental d’economia que Berlín i Brussel·les s’obstinen a ignorar. Però Keynes també va advertir sobre “les conseqüències econòmiques de la pau”, que al cap de pocs anys es revelarien catastròfiques: imposar a Alemanya, en acabar la Primera Guerra Mundial, unes reparacions de guerra quan eren massa elevades perquè les pogués pagar, només crearia problemes econòmics i ressentiment polític. Els resultats d’aquell error no van trigar gaire a fer-se dramàticament presents.

La situació d’ara, salvant totes les distàncies, no és pas tan llunyana, en la mesura que s’incorre en el mateix error (però amb els papers canviats): pretendre que països com Espanya paguin tot el que deuen és impossible, però a més és moralment injust. Lord Skidelsky (un altre gran economista, biògraf de Keynes) adverteix que, filosòficament, és del tot defensable que qui presta diners (i cobra uns interessos per això) hagi d’assumir el risc de perdre’n una part. ¿Per què, doncs, els nostres polítics accepten que cal tornar la totalitat del deute i, per tant, que el risc només era per als deutors, encara que això comporti que perdin la feina i la casa? ¿Que potser la bombolla immobiliària no la van inflar els bancs (entre ells, els alemanys) que van concedir alegrement préstecs hipotecaris? ¿Per què s’han rescatat els bancs, cometent l’error immens de convertir el deute privat en deute públic, i no s’ha rescatat la gent?

            La immoralitat de la crisi és tan gran, que les polítiques equivocades (i fracassades) s’han hagut de vestir d’arguments pretesament morals: “vam estirar més el braç que la màniga, vam viure per damunt de les nostres possibilitats, i ara hem de pagar la penitència”. I la penitència es diu austeritat. L’argument és senzill, però té el greu inconvenient que és erroni. En primer lloc, perquè parteix d’un mal diagnòstic: en el moment d’esclatar la crisi, mai no havíem tingut tants diners en circulació, efectivament, però mai no els havíem tingut tan mal repartits. És la desigualtat creixent la que està a l’origen de la crisi, i no en sortirem augmentant la desigualat. Ho va dir Lula da Silva a Barcelona per explicar les raons del progrés del Brasil: “No hem repartit perquè hàgim crescut, hem crescut perquè hem repartit”. Just el contrari del que estem fent aquí. I en segon lloc, com s’ha demostrat, l’austeritat és una mala resposta, perquè, i hem de citar Keynes de nou, l’austeritat és per als períodes de creixement, no per als de crisi. Els economistes i els polítics del moment han deixat de llegir llibres d’història: això els ha portat a repetir els errors del passat, i al gran fracàs de les seves receptes. La qüestió és fins quan estarem disposats que continuïn equivocant-se.   

(Publicat a l'Ara, 26/2/2013)

Sobre el claustre, encara.

La Generalitat de Catalunya ha fet públic el seu dictamen sobre el claustre d’estil romànic de Palamós: no seria més, com ja intuíem en aquest mateix blog, que una recreació historicista de principi del segle XX, potser amb l’aprofitament d’algun element original. El veredicte, que sembla irrefutable, no ha agradat, però, a tothom: particularment a El País, que és el mitjà que va difondre, amb una gran convicció, la “descoberta” del professor de la Universitat de Girona, Gerardo Boto. Però després veig que s’hi ha apuntat El Punt, suposo que per patriotisme local: tots dos diaris tracten de subratllar que el dictamen, presentat per l’arqueòleg medievalista i gran coneixedor del romànic, Eduard Riu-Barrera, no ha tingut la unanimitat dels tècnics que han participat en la redacció de l’informe, i s’agafen, amb pinces, a alguns elements secundaris per defensar l’originalitat de tot o almenys de part del claustre. Fins i tot, apel·lant a la teoria conspirativa, molt present d’altra banda en els anònims comentaris que deixen alguns internautes al peu de les informacions.

I tanmateix, tant el professor Boto com els diaris que s’apunten al caràcter genuí del claustre, segueixen esquivant, amb una contumàcia digna de major causa, l’argument central de l’informe dels tècnics de la Generalitat: la impossibilitat d’assenyalar-ne la procedència. En un mot: com és que no podem saber d’on surt, aquest claustre? Perquè per molt descurat que hagi estat el patrimoni artístic espanyol (i, indubtablement, ho ha estat), ¿algú es pot creure raonablement que la desaparició d’un claustre d’aquesta magnitud (en un principi, tenia tres ales) i d’aquestes característiques, que si fos autèntic (però, ai las, no ho és) seria una “joia” del romànic espanyol, va poder “desaparèixer”, sense que ningú no el documentés mínimament, d’un gran monestir o catedral castellans? Feu un càlcul: quants monestirs romànics del segle XII hi ha a Castella? ¿De quants se sap que hagi desaparegut un claustre excepcional, sencer, arran de la desamortització, i que hagi tornat a aparèixer al cap d’un segle, novet, novet? De cap ni un. De fet, cap erudit local, cap estudiós del romànic (i són legió), n’ha pogut assenyalar la procedència en tots aquests mesos transcorreguts des de la seva “aparició”. Et pour cause. A més, ¿és que podem imaginar que les autoritats republicanes, que van començar seriosament a protegir el patrimoni històrico-artístic l’any 1931, haurien deixat muntar un claustre “romànic” com aquest en un solar de la Ciudad Lineal de Madrid, sense intervenir-hi? Bé que devien saber de què es tractava, i quina mena de negocis feia l’antiquari Martínez. I finalment, ¿o és que potser no ho sabien, els actuals propietaris, que era fals?
La “descoberta” de Boto, feta en base a fotografies i a una anàlisi estilística merament formal, ha fallat des del primer moment perquè no s’ha fet cap de les preguntes que un historiador, o fins i tot un periodista, s’hauria d’haver fet. Si el claustre fos de la importància del de Silos, avui sabríem de quin “Silos” prové. I no ho sabem, perquè és un pastitx. Llançar la hipòtesi sense una mínima recerca documental no ha estat, per part dels “descobridors”, un procediment seriós. Fins i tot alguns detalls amb què El País volia “documentar” la troballa eren inexactes: se’ns deia que Josep Pla havia estat al Mas del Vent (la propietat al jardí de la qual hi ha el claustre) i que en parlava al Quadern gris, ignorant que el Quadern gris és un dietari que fa referència a l’any 1918 (quaranta anys abans que el claustre arribés a Palamós) i, a més, que en tota l’obra completa de Pla no hi ha ni una sola referència al claustre de Mas del Vent. Com diuen els francesos, i hauríem de repetir-nos els historiadors, sense documents à l’appui, no hi ha cas.
Una darrera consideració: hi ha un aspecte de l’informe de la Generalitat que m’ha agradat: i és quan diu que no pel fet de ser una “recreació historicista”, el claustre deixa de tenir interès. Qui el va construir, per encàrrec de qui, amb vistes a vendre’l a qui, en quin context cultural que propiciava les reproduccions artístiques i no tenia la mateia dèria actual de l’autencitat? Aquestes són, ara, les preguntes pertinents en l’afer del claustre. Mentrestant, m’apunto a la proposta de Narcís Comadira, quan escriu, a l’Ara, que caldria declarar el claustre de Palamós “bé d’interès teatral” i, a la llum de la lluna i amb aquest magnífic pastitx com a decorat, representar-hi Don Juan Tenorio.

Un titular

Llegeixo a les notícies de darrera hora: "Bankia suspende el desahucio de la familia de Montoro". A continuació, l'aclariment: Montoro és un poble de Còrdova, no pas el ministre d'Hisenda. 

L'embolic del claustre

En tot l'afer del claustre de Palamós, encara pendent de fer-se públic el dictamen dels tècnics de la Generalitat, hi he trobat a faltar una pregunta essencial: d'on prové, aquest claustre? Com és qui ningú no ha estat capaç d'assenyalar-ne l'origen? Cal dir que ens trobem davant d'un edifici de grans dimensions i, si hem de fer cas del professor que, a través d'unes fotografies (!) ha gosat afirmar que ens trobem davant d'una descoberta excepcional, és també d'una qualitat excepcional, comparable a Silos o a Las Huelgas. Aleshores, és imaginable que ningú no sàpiga determinar-ne l'origen? S'ha parlat que prové de Segòvia, o de Burgos. D'acord, però d'on? Com és que no en teníem notícia de la seva desaparició? Per què cap erudit local, o cap administració, no ha pogut dir d'on provenia? És pensable tant desconeixement? És possible pensar que cap viatger romàntic no s'aturés a dibuixar-lo? Que cap poeta no en cantés la decadència? Que cap junta provincial de monuments vuitcentista no l'inventariés? L'abandó del patrimoni històric, per important que hagi estat a Espanya, no justifica que no se sàpiga d'on pot provenir, en el cas que sigui autèntica, una edificació d'aquestes característiques. És cert que, a darrera hora, algú ha apuntat a San Pedro de Gumiel, però també sabem que pocs anys després que el monestir fos abandonat el 1835, Madoz ja el descriu completament en ruïna. I el claustre s'hauria servat intacte?
Avui, a través d'El País, que és el diari que ha esbombat el "descobriment" del professor de Girona, hem sabut que el claustre apareix documentat, de moment per primer cop, a Madrid, l'any 1931: un antiquari el fa muntar en un solar de la Ciudad Lineal amb la idea de vendre'l, per cinc milions de pessetes, a "un ric americà". Sense que se'ns digui, novament, d'on procedia: d'algun convent desamortitzat cent anys abans? Costa de creure, i més en un moment que la República aprova la primera gran legislació reguladora del patrimoni històrico-artístic. El comprador no el troben fins al 1958, el senyor Engelhorn, descendent del fundador de la BASF (Badische Anilin und Soda Fabrik), una de les més grans empreses químiques del món, que compra un mas a Palamós i el ja cèlebre claustre per adornar-ne el jardí. En la nota que fa publica la propietat aquesta mateixa setmana, prou significativament, s'afirma que sempre han dubtat de l'autenticitat del claustre. No tindria res de particular: a l'època de Goethe els alemanys també es feien fer ruïnes clàssiques, grecorromanes, per als seus jardins. També se'ns diu que, als anys seixanta, una curadora del Metropolitan (que no oblidem que té la imponent secció dels Cloisters) dictamina, a petició de la propietat i a través d'unes fotografies, la falsedat del claustre. A l'època, ni Pla ni Català-Roca, pel que sembla, se senten obligats a deixar constància de l'existència del claustre: per què? Per què sabien que era fals?
Per tant, sorprèn que, a l'hora de formular ni que sigui la hipòtesi que ens trobem davant d'una troballa excepcional (i ja avanço el meu criteri: aquest claustre no és més que una reproducció, tot i que eventualment pugui haver-hi alguns capitells originals), es faci merament en base a una anàlisi estilística i es deixi de banda la mínima investigació històrica. A risc d'equivocar-me, tinc tota la impressió que alguns han vist a Palamós només allò que volien veure, tot deixant de banda les preguntes que un historiador, al meu parer, s'ha de formular i les indagacions que, segons tots els criteris, cal fer abans d'afirmar res.

Una via de sortida

Fa molt de temps, vaig disfrutar enormement amb la lectura de la biografia de John Maynard Keynes que Robert Skidelski va començar a publicar, en tres volums, als anys vuitanta -i de la qual, per raons que ignoro, en castellà només va aparèixer, a Alianza, el primer volum. No sé si va poder deure's a la dilatació temporal amb què va aparèixer l'edició original, o potser al fet que, als anys noranta, Keynes semblava que havia passat de moda. El fet és que, en els darrers anys, l'ara lord Skidelski, ja mig retirat de la universitat, ha tornat reivindicar la figura i, sobretot, els ensenyaments de lord Keynes. Uns ensenyaments que ara són més necessaris que mai, com recordava Paul Krugman en un article (reproduït a l'Ara de diumenge passat) que es titula, ni més ni menys, que "El suïcidi econòmic d'Europa" i on afirmava novament que després de l'aplicació d'uns programes d'austeritat rigorosos a Europa, "els resultats són exactament allò que els estudiants d'història els dirien que passaria", és a dir que programes com aquests menen les economies deprimides a una depressió encara més profunda.
Aquesta necessitat de recordar les lliçons de la història, en la mateixa línia del que afirmava Antón Costas en l'entrevista que hem publicat a L'AVENÇ d'aquest mes d'abril, l'evocava Robert Skidelski en un article recent al New York Times, i que podeu llegir al seu web (http://www.skidelskyr.com/), amb un títol prou explícit: "Rethinking how we teach economics: study economic history". Skidelski hi recorda que els 'models matemàtics' que van desallotjar les classes d'història de les facultats d'econòmiques no serveixen per a explicar la crisi del 2008, per a la qual cal recórrer novament als ensenyaments històrics de Keynes, Hayek i Schumpeter, i es consola dient que "if the recent collapse can restore forgotten knowledge to the education of future economists, it will at least have done some good".
Però per als qui, entossudits, segueixen dient que no hi ha alternativa a la política d'austeritat indiscriminada, el que els cal llegir és l'últim article de Skidelski, reproduït a La Vanguardia d'avui mateix, en què proposa una sortida a la crisi, tot rebaixant el pes del deute. De manera intel·ligent, apunta que l'única sortida veritable a la situació actual serà la condonació d'una part del deute. I recorda el fonament filosòfic de la seva proposta: els creditors són tan responsables com els deutors d'uns deutes que ara veiem que no es poden tornar, i n'han d'assumir, també, una part. No pot ser que només pagui el deutor: el qui va prestar-li els diners reté alguna responsabilitat en la transacció. I acaba, és clar, amb no una sinó dues citacions de Keynes, d'una absoluta actualitat. La primera és de 1918, quan Keynes insta la cancel·lació del deute sorgit entre els aliats arran de la Primera Guerra Mundial, amb l'argument que "mai no serem capaços de moure'ns de nou, si no podem alliberar els nostres membres d'aquestes cadenes de paper". I el 1923, recorda Skidelski, la seva crida es va convertir en una advertència que els polítics d'avui farien bé de prendre en consideració: "Els absolutistes del contracte (...) són els veritables pares de la revolució". 

Una sobredosi de dolor

El diagnòstic comença a ser àmpliament compartit, tot i que encara no troba l'expressió política suficient. L'altre dia l'editorial del New York Times ho resumia així: "Espanya serà la propera víctima, a menys que Alemanya i els seus aliats reconeguin que l'austeritat no esta funcionant". Però m'interessa sobretot el títol de l'editorial: "An overdose of pain", una sobredosi de dolor. Per què aquesta insistència luterana a fer pagar els pecats comesos? L'economista Alfredo Pastor recordava, a propòsit, una faula no sé si de La Fontaine, en què un home veu com un nen s'ofega en un riu, i comença a renyar-lo perquè ha estat imprudent. I Pastor es pregunta: no fóra millor treure'l de l'aigua abans que no s'ofegui, i després renyar-lo? Però ara en escriure-ho, l'apel·lació a la faula em sembla un punt banal: perquè ja no es tracta de la criatura que s'ofega. A la televisió, anuncien per a demà un "30 minuts" sobre la pobresa i, a l'anunci, una dona afirma que, sense les xarxes d'ajuda social, esclataria una guerra civil. Demagògia? Pregunteu-ho als qui pateixen.
Anant a plaça, trobem I. i parlem de la situació. I afirma: de moment, el malestar és particular, és manifesta en privat: la taxa de suïcidis (també en parlava el mateix NY Times) s'està disparant a Itàlia, a Grècia, fins i tot a la catòlica Irlanda, les morts per violència també. Però arribarà un moment, diu I., que aquest patiment se socialitzarà, s'expressarà col·lectivament. I llavors, què passarà?
No sabem què passarà, però els precedents històrics no conviden precisament a l'optimisme. I sí que sabem què passa: que l'austeritat no funciona ni funcionarà, i que hi ha una sobredosi de dolor. De dolor inútil, destructiu, que està tenint uns costos altíssims i que ens està hipotecant el futur. Els bancs resulta que eren massa grossos per caure, però el dolor es veu que encara no és prou gran. Fins quan? A quin preu?

Més hores que un rellotge

Recordo haver llegit fa molts anys, en una entrevista periodística, que l'aleshores alcalde de Barcelona, Narcís Serra, explicava que s'havia trobat amb el seu homòleg d'una ciutat gran alemanya, posem-hi Munic o Colònia, tant hi fa, i que aquest li havia explicat que ell plegava de la feina a les cinc de la tarda. I Serra s'exclamava que ell, i molts alcaldes catalans i espanyols com ell de la democràcia acabada d'estrenar, difícilment sortien del despatx abans de les vuit o quarts de nou del vespre. I venia a dir que era un problema d'organització: de productivitat, que en diríem ara, però que calia aspirar a la normalitat europea, de tenir un horari raonable i ser a casa al vespre. Per això ara sorprèn, i indigna, que trenta anys després la número 2 del PP declari, en una entrevista al diari, que "en España hace falta trabajar más". No, el que fa falta és treballar millor. De forma més productiva, més eficient. Amb un altre model productiu, amb una altra ètica del treball (i del capital!). Però més hores?

En tot cas, l'afirmació de Cospedal reforça la idea que ens cal començar a analitzar seriosament, i a combatre, el llenguatge de la crisi: un llenguatge que culpabilitza clarament les víctimes de la recessió, tot convertint-les en responsables, i suggerint-los la necessitat i la conveniència d'una penitència. Els exemples, a balquena: "hem estirat més el braç que la màniga", "ens toca pagar pels excessos comesos". Tot, abans que admetre que n'hi ha uns que "són massa grossos per caure" i uns altres, la immensa majoria, que hem d'anar aguantant i pagant els errors que ells, els grossos, van cometre. Si la situació és aquesta, seria d'agrair que, com a mínim, no ens en fessin sentir culpables: perquè és, com diuen els anglesos, afegir insult a la injúria.