La inseguretat de l'escriptor

En un documental que passaven ahir a la tarda pel 33, Paul Auster explicava que, a principi dels anys setanta, en acabar la carrera (va estudiar a Columbia University, en ple clima anti-Vietnam) se'n va anar a viure a París. Hi anava per un any, i se n'hi va quedar més de tres -fins que se li van acabar els diners. A la capital francesa va tenir, doncs, prou temps per conèixer alguns dels escriptors que admirava. Entre ells, el que més, Samuel Beckett. Auster va acudir nerviosíssim a la cita, tanta era l'admiració que sentia per l'escriptor irlandès. Diu que si s'hagués hagut de trobar amb De Gaulle, no hauria pas estat tan neguitós. El fet és que Beckett li va dir que estava retraduint a l'anglès una novel·la seva, la primera que havia escrit en francès (Mercier et Camier, 1946), però que ara, a més de vint-i-cinc anys de distància, considerava que no estava prou bé i que en la seva traducció l'havia escurçat força, fins al punt que havia suprimit un 25 % del text. El jove Auster es va exclamar: "I ara, quina bestiesa! Si està molt bé, és molt bona!" va dir-li aproximadament. Beckett va continuar parlant, sense aparentment fer-li cas. Però al cap d'una estona, Beckett es va mirar Auster i li va dir: "Així, vostè troba que és bona?" Auster en treia una lliçó evident: fins i tot els escriptors més grans, els més consagrats, dubten de la seva pròpia obra. Potser, però, hauríem d'esmenar Auster i concloure, sobretot després de sentir el que diuen alguns, que només els grans escriptors dubten de la seva obra.