Tot per una tassa de te

Ja fa molts anys, vaig sentir a Pierre Vilar, potser sopant a casa els pares, una afirmació que, feta amb la rotunditat amb què solia, em va sobtar. En concret, sostenia que Valéry Giscard d’Estaing havia perdut les eleccions de l’any 1981, en què optava a la reeleció com a president de la República, “per antipàtic”. Em va semblar, és clar, una afirmació poc “marxista”, però com sempre, venint de qui venia, tanmateix a considerar.

Avui hi he tornat a pensar, tants anys després, en llegir a la premsa els extractes del llibre de memòries que l’expresident Chirac acaba de publicar a França. La informació ressalta l’enemistat de Chirac envers Giscard d’Estaing, i en cita dues escenes concretes. L’una, l’any 1969, quan Chirac era ministre del Pressupost i anà a despatxar amb el seu superior, el ministre de Finances, que era Giscard d’Estaing. Giscard va demanar al conserge que li portés un te, però no es va prendre la molèstia de demanar a Chirac si és que ell també en volia un. Chirac, prou subtilment, va dir-li: “Gràcies, ministre, no bec mai te”.

L’altra escena és posterior, de l’any 1976, quan Giscard ja era president de la República i Chirac el seu primer ministre. La situació entre tots dos no era gens bona, i, per mirar d’assuaujar-la, Giscard el va convidar a ell i la seva dona a passar uns dies de vacances. Un vespre, Giscard va convidar a sopar, juntament amb el matrimoni Chirac, el seu monitor d’esquí i la dona d’aquest. La parella es va presentar, ell vestit amb un polo, i ella amb faldilla curta, mentre que els dos polítics i les dones respectives anaven amb vestits elegants de nit. La situació, per a Chirac, era enutjosa (la dona del monitor no parava d’estirar-se la faldilla, com si volgués allargar-la inútilment), i el seu retret és que Giscard no va fer cap gest, com a amfitrió, per alleugerir-la. El fet és que, en tornar a París, Chirac va donar el pas de trencar políticament amb Giscard i fundar el seu propi partit. La divisió de la dreta francesa s’havia consumat.

I ara penso que Vilar devia tenir raó. La qual cosa podria portar-nos a una consideració sobre el paper de l’individu en la història. Sense arribar al nas de Cleòpatra, és clar.