Sobre el claustre, encara.

La Generalitat de Catalunya ha fet públic el seu dictamen sobre el claustre d’estil romànic de Palamós: no seria més, com ja intuíem en aquest mateix blog, que una recreació historicista de principi del segle XX, potser amb l’aprofitament d’algun element original. El veredicte, que sembla irrefutable, no ha agradat, però, a tothom: particularment a El País, que és el mitjà que va difondre, amb una gran convicció, la “descoberta” del professor de la Universitat de Girona, Gerardo Boto. Però després veig que s’hi ha apuntat El Punt, suposo que per patriotisme local: tots dos diaris tracten de subratllar que el dictamen, presentat per l’arqueòleg medievalista i gran coneixedor del romànic, Eduard Riu-Barrera, no ha tingut la unanimitat dels tècnics que han participat en la redacció de l’informe, i s’agafen, amb pinces, a alguns elements secundaris per defensar l’originalitat de tot o almenys de part del claustre. Fins i tot, apel·lant a la teoria conspirativa, molt present d’altra banda en els anònims comentaris que deixen alguns internautes al peu de les informacions.

I tanmateix, tant el professor Boto com els diaris que s’apunten al caràcter genuí del claustre, segueixen esquivant, amb una contumàcia digna de major causa, l’argument central de l’informe dels tècnics de la Generalitat: la impossibilitat d’assenyalar-ne la procedència. En un mot: com és que no podem saber d’on surt, aquest claustre? Perquè per molt descurat que hagi estat el patrimoni artístic espanyol (i, indubtablement, ho ha estat), ¿algú es pot creure raonablement que la desaparició d’un claustre d’aquesta magnitud (en un principi, tenia tres ales) i d’aquestes característiques, que si fos autèntic (però, ai las, no ho és) seria una “joia” del romànic espanyol, va poder “desaparèixer”, sense que ningú no el documentés mínimament, d’un gran monestir o catedral castellans? Feu un càlcul: quants monestirs romànics del segle XII hi ha a Castella? ¿De quants se sap que hagi desaparegut un claustre excepcional, sencer, arran de la desamortització, i que hagi tornat a aparèixer al cap d’un segle, novet, novet? De cap ni un. De fet, cap erudit local, cap estudiós del romànic (i són legió), n’ha pogut assenyalar la procedència en tots aquests mesos transcorreguts des de la seva “aparició”. Et pour cause. A més, ¿és que podem imaginar que les autoritats republicanes, que van començar seriosament a protegir el patrimoni històrico-artístic l’any 1931, haurien deixat muntar un claustre “romànic” com aquest en un solar de la Ciudad Lineal de Madrid, sense intervenir-hi? Bé que devien saber de què es tractava, i quina mena de negocis feia l’antiquari Martínez. I finalment, ¿o és que potser no ho sabien, els actuals propietaris, que era fals?
La “descoberta” de Boto, feta en base a fotografies i a una anàlisi estilística merament formal, ha fallat des del primer moment perquè no s’ha fet cap de les preguntes que un historiador, o fins i tot un periodista, s’hauria d’haver fet. Si el claustre fos de la importància del de Silos, avui sabríem de quin “Silos” prové. I no ho sabem, perquè és un pastitx. Llançar la hipòtesi sense una mínima recerca documental no ha estat, per part dels “descobridors”, un procediment seriós. Fins i tot alguns detalls amb què El País volia “documentar” la troballa eren inexactes: se’ns deia que Josep Pla havia estat al Mas del Vent (la propietat al jardí de la qual hi ha el claustre) i que en parlava al Quadern gris, ignorant que el Quadern gris és un dietari que fa referència a l’any 1918 (quaranta anys abans que el claustre arribés a Palamós) i, a més, que en tota l’obra completa de Pla no hi ha ni una sola referència al claustre de Mas del Vent. Com diuen els francesos, i hauríem de repetir-nos els historiadors, sense documents à l’appui, no hi ha cas.
Una darrera consideració: hi ha un aspecte de l’informe de la Generalitat que m’ha agradat: i és quan diu que no pel fet de ser una “recreació historicista”, el claustre deixa de tenir interès. Qui el va construir, per encàrrec de qui, amb vistes a vendre’l a qui, en quin context cultural que propiciava les reproduccions artístiques i no tenia la mateia dèria actual de l’autencitat? Aquestes són, ara, les preguntes pertinents en l’afer del claustre. Mentrestant, m’apunto a la proposta de Narcís Comadira, quan escriu, a l’Ara, que caldria declarar el claustre de Palamós “bé d’interès teatral” i, a la llum de la lluna i amb aquest magnífic pastitx com a decorat, representar-hi Don Juan Tenorio.

Un titular

Llegeixo a les notícies de darrera hora: "Bankia suspende el desahucio de la familia de Montoro". A continuació, l'aclariment: Montoro és un poble de Còrdova, no pas el ministre d'Hisenda. 

L'embolic del claustre

En tot l'afer del claustre de Palamós, encara pendent de fer-se públic el dictamen dels tècnics de la Generalitat, hi he trobat a faltar una pregunta essencial: d'on prové, aquest claustre? Com és qui ningú no ha estat capaç d'assenyalar-ne l'origen? Cal dir que ens trobem davant d'un edifici de grans dimensions i, si hem de fer cas del professor que, a través d'unes fotografies (!) ha gosat afirmar que ens trobem davant d'una descoberta excepcional, és també d'una qualitat excepcional, comparable a Silos o a Las Huelgas. Aleshores, és imaginable que ningú no sàpiga determinar-ne l'origen? S'ha parlat que prové de Segòvia, o de Burgos. D'acord, però d'on? Com és que no en teníem notícia de la seva desaparició? Per què cap erudit local, o cap administració, no ha pogut dir d'on provenia? És pensable tant desconeixement? És possible pensar que cap viatger romàntic no s'aturés a dibuixar-lo? Que cap poeta no en cantés la decadència? Que cap junta provincial de monuments vuitcentista no l'inventariés? L'abandó del patrimoni històric, per important que hagi estat a Espanya, no justifica que no se sàpiga d'on pot provenir, en el cas que sigui autèntica, una edificació d'aquestes característiques. És cert que, a darrera hora, algú ha apuntat a San Pedro de Gumiel, però també sabem que pocs anys després que el monestir fos abandonat el 1835, Madoz ja el descriu completament en ruïna. I el claustre s'hauria servat intacte?
Avui, a través d'El País, que és el diari que ha esbombat el "descobriment" del professor de Girona, hem sabut que el claustre apareix documentat, de moment per primer cop, a Madrid, l'any 1931: un antiquari el fa muntar en un solar de la Ciudad Lineal amb la idea de vendre'l, per cinc milions de pessetes, a "un ric americà". Sense que se'ns digui, novament, d'on procedia: d'algun convent desamortitzat cent anys abans? Costa de creure, i més en un moment que la República aprova la primera gran legislació reguladora del patrimoni històrico-artístic. El comprador no el troben fins al 1958, el senyor Engelhorn, descendent del fundador de la BASF (Badische Anilin und Soda Fabrik), una de les més grans empreses químiques del món, que compra un mas a Palamós i el ja cèlebre claustre per adornar-ne el jardí. En la nota que fa publica la propietat aquesta mateixa setmana, prou significativament, s'afirma que sempre han dubtat de l'autenticitat del claustre. No tindria res de particular: a l'època de Goethe els alemanys també es feien fer ruïnes clàssiques, grecorromanes, per als seus jardins. També se'ns diu que, als anys seixanta, una curadora del Metropolitan (que no oblidem que té la imponent secció dels Cloisters) dictamina, a petició de la propietat i a través d'unes fotografies, la falsedat del claustre. A l'època, ni Pla ni Català-Roca, pel que sembla, se senten obligats a deixar constància de l'existència del claustre: per què? Per què sabien que era fals?
Per tant, sorprèn que, a l'hora de formular ni que sigui la hipòtesi que ens trobem davant d'una troballa excepcional (i ja avanço el meu criteri: aquest claustre no és més que una reproducció, tot i que eventualment pugui haver-hi alguns capitells originals), es faci merament en base a una anàlisi estilística i es deixi de banda la mínima investigació històrica. A risc d'equivocar-me, tinc tota la impressió que alguns han vist a Palamós només allò que volien veure, tot deixant de banda les preguntes que un historiador, al meu parer, s'ha de formular i les indagacions que, segons tots els criteris, cal fer abans d'afirmar res.

Una via de sortida

Fa molt de temps, vaig disfrutar enormement amb la lectura de la biografia de John Maynard Keynes que Robert Skidelski va començar a publicar, en tres volums, als anys vuitanta -i de la qual, per raons que ignoro, en castellà només va aparèixer, a Alianza, el primer volum. No sé si va poder deure's a la dilatació temporal amb què va aparèixer l'edició original, o potser al fet que, als anys noranta, Keynes semblava que havia passat de moda. El fet és que, en els darrers anys, l'ara lord Skidelski, ja mig retirat de la universitat, ha tornat reivindicar la figura i, sobretot, els ensenyaments de lord Keynes. Uns ensenyaments que ara són més necessaris que mai, com recordava Paul Krugman en un article (reproduït a l'Ara de diumenge passat) que es titula, ni més ni menys, que "El suïcidi econòmic d'Europa" i on afirmava novament que després de l'aplicació d'uns programes d'austeritat rigorosos a Europa, "els resultats són exactament allò que els estudiants d'història els dirien que passaria", és a dir que programes com aquests menen les economies deprimides a una depressió encara més profunda.
Aquesta necessitat de recordar les lliçons de la història, en la mateixa línia del que afirmava Antón Costas en l'entrevista que hem publicat a L'AVENÇ d'aquest mes d'abril, l'evocava Robert Skidelski en un article recent al New York Times, i que podeu llegir al seu web (http://www.skidelskyr.com/), amb un títol prou explícit: "Rethinking how we teach economics: study economic history". Skidelski hi recorda que els 'models matemàtics' que van desallotjar les classes d'història de les facultats d'econòmiques no serveixen per a explicar la crisi del 2008, per a la qual cal recórrer novament als ensenyaments històrics de Keynes, Hayek i Schumpeter, i es consola dient que "if the recent collapse can restore forgotten knowledge to the education of future economists, it will at least have done some good".
Però per als qui, entossudits, segueixen dient que no hi ha alternativa a la política d'austeritat indiscriminada, el que els cal llegir és l'últim article de Skidelski, reproduït a La Vanguardia d'avui mateix, en què proposa una sortida a la crisi, tot rebaixant el pes del deute. De manera intel·ligent, apunta que l'única sortida veritable a la situació actual serà la condonació d'una part del deute. I recorda el fonament filosòfic de la seva proposta: els creditors són tan responsables com els deutors d'uns deutes que ara veiem que no es poden tornar, i n'han d'assumir, també, una part. No pot ser que només pagui el deutor: el qui va prestar-li els diners reté alguna responsabilitat en la transacció. I acaba, és clar, amb no una sinó dues citacions de Keynes, d'una absoluta actualitat. La primera és de 1918, quan Keynes insta la cancel·lació del deute sorgit entre els aliats arran de la Primera Guerra Mundial, amb l'argument que "mai no serem capaços de moure'ns de nou, si no podem alliberar els nostres membres d'aquestes cadenes de paper". I el 1923, recorda Skidelski, la seva crida es va convertir en una advertència que els polítics d'avui farien bé de prendre en consideració: "Els absolutistes del contracte (...) són els veritables pares de la revolució". 

Una sobredosi de dolor

El diagnòstic comença a ser àmpliament compartit, tot i que encara no troba l'expressió política suficient. L'altre dia l'editorial del New York Times ho resumia així: "Espanya serà la propera víctima, a menys que Alemanya i els seus aliats reconeguin que l'austeritat no esta funcionant". Però m'interessa sobretot el títol de l'editorial: "An overdose of pain", una sobredosi de dolor. Per què aquesta insistència luterana a fer pagar els pecats comesos? L'economista Alfredo Pastor recordava, a propòsit, una faula no sé si de La Fontaine, en què un home veu com un nen s'ofega en un riu, i comença a renyar-lo perquè ha estat imprudent. I Pastor es pregunta: no fóra millor treure'l de l'aigua abans que no s'ofegui, i després renyar-lo? Però ara en escriure-ho, l'apel·lació a la faula em sembla un punt banal: perquè ja no es tracta de la criatura que s'ofega. A la televisió, anuncien per a demà un "30 minuts" sobre la pobresa i, a l'anunci, una dona afirma que, sense les xarxes d'ajuda social, esclataria una guerra civil. Demagògia? Pregunteu-ho als qui pateixen.
Anant a plaça, trobem I. i parlem de la situació. I afirma: de moment, el malestar és particular, és manifesta en privat: la taxa de suïcidis (també en parlava el mateix NY Times) s'està disparant a Itàlia, a Grècia, fins i tot a la catòlica Irlanda, les morts per violència també. Però arribarà un moment, diu I., que aquest patiment se socialitzarà, s'expressarà col·lectivament. I llavors, què passarà?
No sabem què passarà, però els precedents històrics no conviden precisament a l'optimisme. I sí que sabem què passa: que l'austeritat no funciona ni funcionarà, i que hi ha una sobredosi de dolor. De dolor inútil, destructiu, que està tenint uns costos altíssims i que ens està hipotecant el futur. Els bancs resulta que eren massa grossos per caure, però el dolor es veu que encara no és prou gran. Fins quan? A quin preu?

Més hores que un rellotge

Recordo haver llegit fa molts anys, en una entrevista periodística, que l'aleshores alcalde de Barcelona, Narcís Serra, explicava que s'havia trobat amb el seu homòleg d'una ciutat gran alemanya, posem-hi Munic o Colònia, tant hi fa, i que aquest li havia explicat que ell plegava de la feina a les cinc de la tarda. I Serra s'exclamava que ell, i molts alcaldes catalans i espanyols com ell de la democràcia acabada d'estrenar, difícilment sortien del despatx abans de les vuit o quarts de nou del vespre. I venia a dir que era un problema d'organització: de productivitat, que en diríem ara, però que calia aspirar a la normalitat europea, de tenir un horari raonable i ser a casa al vespre. Per això ara sorprèn, i indigna, que trenta anys després la número 2 del PP declari, en una entrevista al diari, que "en España hace falta trabajar más". No, el que fa falta és treballar millor. De forma més productiva, més eficient. Amb un altre model productiu, amb una altra ètica del treball (i del capital!). Però més hores?

En tot cas, l'afirmació de Cospedal reforça la idea que ens cal començar a analitzar seriosament, i a combatre, el llenguatge de la crisi: un llenguatge que culpabilitza clarament les víctimes de la recessió, tot convertint-les en responsables, i suggerint-los la necessitat i la conveniència d'una penitència. Els exemples, a balquena: "hem estirat més el braç que la màniga", "ens toca pagar pels excessos comesos". Tot, abans que admetre que n'hi ha uns que "són massa grossos per caure" i uns altres, la immensa majoria, que hem d'anar aguantant i pagant els errors que ells, els grossos, van cometre. Si la situació és aquesta, seria d'agrair que, com a mínim, no ens en fessin sentir culpables: perquè és, com diuen els anglesos, afegir insult a la injúria.

Gratis total

No tinc una opinió formada sobre la llei Sinde i, encara menys, sobre l'anomenada Sopa. Però sí sé, en canvi, el que passa. M'ho explicava fa pocs dies un editor amic: em deia que, a la seva revista, havia publicat un article d'un col·laborador ocasional. Tot just en sortir la revista, l'autor de l'article enviava, urbi et orbi, un pdf amb el seu article, perquè el poguessin llegir, de franc, sense l'enutjosa necessitat de baixar al quiosc i desprendre's d'uns eurets, tots els seus amics i coneguts. L'endemà, enviava la factura del seu text a l'administració de la revista. La perplexitat del meu amic em va semblar del tot justificada.

Hi pensava ahir al vespre, quan l'entusiasta Manel Cuyàs va fer una piulada en què recomanava (gràcies!) l'entrevista de L'Avenç d'aquest mes amb l'Enric Juliana. Al cap de poc rebia un tuit en què li demanaven si els podia enviar l'enllaç amb l'entrevista, per poder-la llegir. Transcric la impecable resposta de Cuyàs: "Hi estic subscrit. El rebo en paper a casa". I és que més enllà de l'efectivitat de les lleis contra la pirateria, la pregunta segueix sent: "I això, qui ho paga?".

Llegir en una cinta transportadora

Del Journal d'André Gide, en una entrada del 17 de juny de 1923. Tradueixo: "L'escriure bé que admiro és el que, sense fer-se notar gaire, atura i reté el lector i constreny el seu pensament a avançar amb lentitud. Vull que la seva atenció s'enfonsi a cada pas en un sòl ric i profundament tou. Però el que cerca, d'ordinari, el lector és una mena de cinta transportadora que l'arrossegui".

La coincidència ha fet que hagi llegit aquest fragment molt poques hores després d'un article al New York Times d'ahir, on es qüestiona que l'experiència lectora en una tablet o en un e-reader avançat pugui ser la mateixa que en un llibre de paper: el reportatge explica com molt sovint, el qui llegeix en aquests suports veu la lectura constantment distreta per l'accés immediat i temptador a les xarxes socials, als comptes de correu, als llocs web o als vídeos de YouTube. I explica el cas d'una noia que no va poder llegir una novel·la en el seu e-reader fins que no va agafar un avió, i en no tenir accés a Internet durant el vol, no va tenir altre remei que dedicar-se a llegir. La metàfora del tapis roulant que feia Gide fa noranta anys ara s'ha vist superada: ja no hi ha una cinta que arrossegui el lector, sinó un estri lector que l'incita, constantment, a descarrilar.

Nit de les Revistes: L'Avenç, millor editorial

Bon vespre a tothom,

Abans que res vull agrair al jurat, ampli i variat, que ens ha concedit el premi a la millor editorial, la seva decisió. El meu agraïment és també per a l’Appec, un agraïment que vull personalitzar en el seu president, Lluís Gendrau, perquè sé l’esforç i la dedicació que els representa, en aquesta època de dificultats, tirar endavant l’associació i fer possible, un any més, la trobada anual de la Nit de les Revistes.

Aquest és un premi que ens honora, ens il·lusiona i ens estimula. I és així perquè, en molts moments de la seva història, dels seus 35 anys, L’Avenç ha tingut la vocació de ser una editorial: vull dir, una editorial de llibres i de revistes. Ara fa uns pocs anys, amb la Núria, vam tornar-hi: i tinc el pressentiment que aquesta ha estat l’arrencada definitiva, i per això valorem tant aquest premi.

Què ens distingeix com a editorial? Jo diria que tres coses, bàsicament. Una: la nostra voluntat de servei, de servei a la llengua catalana, a la cultura del país. Som una petita empresa privada amb una decidida voluntat de servei públic. Dues: l’aposta pel lector, per fer una revista i uns llibres que s’adrecen al lector, a un lector qualificat, això sí, però que no estan pensats només per als col·legues de l’autor. I tres: l’aposta, com diu la resolució del jurat, per un periodisme de qualitat i de reflexió. Qualitat en l’escriptura, qualitat en la presentació, en el disseny. L’aposta, en definitiva, per “pensar històricament” la realitat present, com ens agrada dir amb paraules del mestre Vilar. I n’hi afegiria encara una quarta: la fe en la literatura, com una forma de coneixement, però també de plaer i de reflexió.

Justament, no vull tancar el meu agraïment sense una reflexió: avui hem vist milers d’estudiants de la universitat al carrer. No cal que els digui que no compartim el comportament d’alguns, pocs, d’ells, i en canvi sí que els vull dir que necessitem la seva protesta, necessitem la seva indignació fins i tot, davant d’una situació que es fa insostenible. Els qui em coneixen saben que sóc molt poc procliu a la demagògia, però quan llegeixes, al diari d’avui, que un banquer espanyol s’ha prejubilat amb una jubilació de 63’6 milions d’euros, penses que hi ha alguna cosa fonamentalment errònia, mentre que la resta ens veiem sotmesos a una política d’austeritat que no té cap futur, que només crea atur i frustració. Ens cal reflexió, i ens cal acció. Moltes gràcies.

les virtuts de la mestressa de casa

Un dels retrets que fan els economistes que alerten sobre el desastre a què ens porta la política d'austeritat pressupostària és el desconeixement que els polítics europeus actuals tenen de la història, cosa que els està portant a repetir els errors comesos després del crash del 1929: fins que no va arribar F.D. Roosevelt a la Casa Blanca, el 1933, i va engegar el New Deal, les polítiques d'austeritat inicialment aplicades van resultar, com estan sent les actuals, un error gravíssim que no va fer més que aprofundir la Gran Depressió. En el fons d'aquesta política d'austeritat hi ha, tal i com advertia un economista socialdemòcrata alemany en una entrevista recent a la televisió, una confusió entre l'economia domèstica i l'economia d'un país (o d'un grup de països): mentre que, en una situació de deute, l'economia domèstica no té més remei que reduir les despeses, perquè els seus ingressos són fixos, un estat o una unió d'estats pot (i ha de) recórrer a l'endeutament, perquè l'estalvi contreu l'economia i dificulta encara més retornar el deute. És el peix que es mossega la cua, i crea una espiral recessiva de la qual no podrem sortir si no es rectifica aviat.

Hi pensava avui, en aquest retret a la Merkel, en llegir un text de Julian Barnes sobre la Thatcher, on diu això: "Els polítics són elegits, inevitablement, per gent que en sap menys, de política, que ells. El truc favorit de la senyora Thatcher era que la responsabilitat fiscal d'un Estat no era més que una versió a escala de portar bé els comptes de casa ("good housekeeping"). Estalvi, treball dur, sentit comú: les virtuts de la mestressa de la casa és el que ella promovia, i en va convèncer a molts". Per això em va reconfortar llegir que el portaveu de Die Linke (L'Esquerra) al Bundestag, en plena discussió sobre l'aprovació del segon rescat de Grècia, va recordar a la senyora Merkel que el que necessita Grècia és un Pla Marshall, i no un Tractat de Versalles. I és que encara hi ha (pocs) polítics que pensen històricament.

Però llengua, no

En plenes retallades

Ara que el conseller de Cultura anuncia la convocatòria d'un tercer Congrés internacional de la Llengua Catalana per al 2014, al mateix temps que anuncia amb la boca petita uns crèdits que hauran d'anar substituint les subvencions per als creadors, m'ha semblat particularment oportú aquest paràgraf del deliciós dietari que mossèn Alcover escriu durant el seu viatge d'estudis a Alemanya, l'any 1907, pocs mesos després d'haver-se celebrat el Ier Congrés internacional de la Llengua Catalana. Alcover és un germanòfil declarat, i va assenyalant, admirat, la manera de funcionar dels alemanys i de la seva administració pública, i el pobre contrast que ofereix la comparació amb la situació espanyola.

Un dia que és a Halle, va a la biblioteca de la universitat i queda, és clar, estupefacte de la quantitat de volums que hi ha a disposició d'alumnes i professors. I afegeix: "Una altra cosa hi ha encara més important a Alemanya: que un de Halle, anem a un dir, pot servir-se de tots els llibres de les biblioteques alemanyes. Per exemple, jo, per a un estudi, he de mester un llibre, i no es troba a la biblioteca de Halle; escric per via del bibliotecari d'ací a la de Berlín, i aquesta l'envia a la biblioteca d'ací; i si tal llibre no és a la de Berlín, aquesta escriu a totes les d'Alemanya, i la que el té l'envia a Berlín, i la de Berlín a Halle, i tot això de franc, a costes de l'Estat". És clar que avui, cent anys després, el préstec interbibliotecari no és una novetat entre nosaltres, però el que m'interessa és la conclusió que en treu n'Alcover: "Així se comprèn que els obres alemanyes sien tan erudites, i per lo mateix tan cercades, i que tenguen tanta de sortida i duguen a Alemanya tants de diners de fora-regne". Alguns dels nostres retalladors en prendrà nota?

Remodelar la història

Al so de les gaites de la Real Banda de la Diputació d’Ourense, que interpretava l’himne de l’Antic Regne de Galícia, i amb un ferètre cobert per la bandera gallega (a la qual, en algun moment, algú hi va afegir l’espanyola), el 17 de gener passat era enterrat a Perbes el polític Manuel Fraga, mort als 89 anys. Entre les autoritats assistents, s’hi trobaven la vicepresident del Govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, i els ministres de Justícia, de Sanitat i de Foment, a més del president de la Xunta, Alberto Núñez Feijóo, així com l’alcaldessa de Madrid, Ana Botella, i el seu marit, l’expresident del govern José María Aznar. També hi va assistir l’arquebisbe de Madrid, Antonio M. Rouco Varela, que a l’igual de Fraga és natural de Vilalba (Lugo).

Amb aquesta mort es tanca, sens dubte, una època. Ningú com ell havia exemplificat les contradiccions, o les limitacions si es vol, de la transició democràtica espanyola. Antic ministre de Franco, l’herència del qual sempre va defensar obertament, ha estat recordat en molts dels obituaris publicats aquests dies com un exemple de «l’adaptació d’un polític», tal com titulava l’agència Reuters. En efecte, havent pres part en un govern dictatorial i responsable d’assassinats polítics com el de Julián Grimau al 1963 i el d’Enrique Ruano al 1969, i essent ministre de l’Interior del govern Arias Navarro quan es volia impedir que l’oposició democràtica conquerís el carrer («la calle es mía», sembla que va arribar a dir), va ser després un dels anomenats «pares de la Constitució» de 1978 i va presidir durant quatre legislatures (1989-2005) una de les comunitats, Galícia, de la nova «Espanya de les autonomies».

En les valoracions que els polítics n’han fet en el moment de la mort, no pot sorprendre que els seus correligionaris afirmessin que Fraga va ser «un home d’Estat», «un dels grans polítics del segle» i «un home clau de la transició espanyola». El nou president del govern, Mariano Rajoy, acomiadava el fundador del seu partit amb un article que començava afirmant que «A todos los hombres nos toca ser testigos de la Historia, pero sólo a unos pocos les cabe el honor de contribuir decisiva y positivamente a modelarla. En el itinerario vital de Manuel Fraga se han dado cita los esfuerzos y los logros de casi un siglo de la historia de España: conocedor de cuatro regímenes distintos y del dolor de una Guerra Civil, su figura resume como pocas el recorrido de la nación en pos de la construcción de un país de libertades». Caldria dir que el recorregut d’una nació, potser sí; el d’aquest personatge en particular, és clar que no. Al respecte, costa potser més d’entendre la rotunditat amb què s’expressava un dels altres «pares de la Constitució», el socialista Peces-Barba, que en un article a El País (16/1/12) afirmava que «España pierde a un hombre de bien, un patriota partidario de los consensos y de los acuerdos y que ponía a España por encima de las ideas y de sus intereses. El paso del tiempo nos hará ver todo lo que perdemos con su desaparición.» L’apel·lació al patriotisme es converteix, o aspira a ser-ho, en un tallafocs que evita qualsevol valoració històrica i crítica.

Cal no oblidar que va ser la ciutadania espanyola la que va obligar Manuel Fraga a canviar: i no pas a l’inrevés. Exclòs del govern Suárez al 1976, quan va veure frustrada la seva ambició més gran, presidir el govern d’Espanya, va fundar Alianza Popular amb una colla de franquistes irredents (Cruz Martínez Esteruelas, Federico Silva Muñoz, Licinio de la Fuente, Laureano López Rodó, Gonzalo Fernández de la Mora) per presentar-se a les primeres eleccions democràtiques. Però la gran majoria dels ciutadans espanyols, que volien mirar cap al futur, li van girar l’esquena: AP va treure un 8,34% dels vots el 1977, i només un 6,10% el 1979. Va ser llavors que Fraga va adonar-se que el franquisme no sobreviuria Franco, i es va adaptar. I no va ser fins a la «refundació» del PP, deu anys més tard, al 1989, que la dreta espanyola va començar a estar en condicions de ser una alternativa vàlida i creïble de govern.

Aleshores, ¿per què aquesta mania a presentar-lo com un home que va «modelar la Història»? ¿No seria més honest reconèixer que és la història la que va modelar el polític, la que el va obligar a triar entre adaptar-se o desaparèixer? ¿Per què alguns segueixen entossudits a presentar la transició espanyola com l’obra, que no va ser mai, d’unes elits i d’uns polítics clarividents? En la mort d’un home, hauríem de començar recordant que la història la fan els homes, en plural.

(per a l'editorial del número de febrer de L'Avenç)

Le Havre

La primera frase ha d'atrapar el lector, diuen. És el que fa Kaurismäki en aquest conte de Nadal que es diu Le Havre: la primera escena és tota una declaració de com serà la pel·lícula que ve a continuació. Dos homes, un de blanc en edat d'estar jubilat i l'altre asiàtic, qui sap si amb els papers en regla, esperen, en un passadís desangelat, amb els seus estris d'enllustradors, que algun passatger s'aturi i es faci enllustrar les sabates. Però la càmera ens ensenya que la immensa majoria dels qui passen de llarg, cap a la sortida, calça unes vambes, una sabata que no necessita que l'enllustrin. Són, i amb un minut ja en tens prou per saber-ho, dos homes amb un ofici obsolet, que han quedat arraconats i viuen al marge. Comença la pel·lícula. Si hi sou a temps, à ne pas manquer.

L'actualitat dels clàssics

En l'entrevista amb Carlo Ginzburg que publiquem a L'Avenç d'aquest mes de gener, es fa al·lusió a un passatge dels Assaigs de Montaigne que em penso que, per la seva actualitat evident, paga la pena de citar literalment. Diu Montaigne, en la traducció de Vicent Alonso, al final de tot de l'assaig que dedica als caníbals (vol. I, cap. xxxi), que uns caníbals que van deixar "la dolçor del seu cel per venir a veure el nostre", van anar a Rouen, on els va rebre el rei de França, i quan aquest "volgué saber d'ells què els havia semblat més admirable" del que havien vist a França, respongueren, entre altres coses, que "s'havien adonat que hi havia entre nosaltres homes plens i afartats de tota mena de comoditats, i que les seues meitats [és a dir, els altres homes] demanaven almoina a les seues portes, prims de gana i de pobresa; i que trobaven estrany que aquestes meitats necessitades pogueren patir una tal injustícia, que no agafaren els altres pel pit i que no botaren foc a les seues cases".

A continuació Montaigne afegeix que va parlar amb un d'ells, al qui els seus anomenaven rei i tracta de tenir-hi una conversa, entorpida per l'intèrpret, però de la qual dedueix les prerrogatives de què gaudeix per mor de la seva superioritat. I conclou: "Tot això no està malament: però, què en dieu!, no porten pantalons!". I hom està temptat de pensar: on són avui, els nostres sans-culottes?