L'exemple de Barcelona

Llegeixo, reproduïda al número de nadal de la NYRB, una conferència de Tony Judt en què propugna, davant d’un auditori nord-americà, la vigència de la socialdemocràcia. La conferència va tenir lloc a la Universitat de Nova York l’octubre passat i, pel que em diuen, forma part d’un llibre en curs de publicació que, em temo, serà l’últim que publicarà l’historiador anglès, fincat de fa anys a Nova York: com va explicar ell mateix a la revista esmentada, en un article estremidor titulat Night, Judt pateix una variant d’ELA, una malaltia paralitzant, cruel i esgarrifosa, que no té tractament i que avança implacable, metòdicament, fins al final.

El text de Judt parteix d’una pregunta: “Per què és que aquí als Estats Units tenim tanta dificultat a imaginar tan sols una mena de societat diferent a aquella les disfuncions i les desigualtats de la qual tant ens preocupen?”. Immediatament abans, és clar, ja s’ha referit a la pregunta clàssica que es feia Sombart l’any 1905: “Per què no hi ha socialisme als Estats Units?”. Judt està convençut que el problema és el predomini de l’economicisme en l’opinió pública nord-americana, que porta al fet que la gent es pregunti, davant de qualsevol iniciativa, no si és bona o dolenta, sinó si és eficient, productiva o bé contribueix al creixement econòmic. “Aquesta propensió a evitar les consideracions morals, a restringir-nos a les qüestions de benefici i pèrdua”, afegeix, “no és una condició humana innata. És un gust adquirit”.

Judt fa un repàs, breu, per l’origen de l’estat del benestar, i aborda després, amb més detall, l’impacte de les privatitzacions dels anys vuitanta, empeses per l’onada neoliberal encapçalada per Reagan i Thatcher (les conseqüències de la qual, cal afegir entre parèntesi, encara patim). La conclusió de Judt és d’un pragmatisme absolut, molt anglès, si ho voleu: ve a dir que, enfront de l’ànsia destructiva de la dreta, l’esquerra ha de defensar els assoliments (per imperfectes que siguin) del segle XX i oposar-se als intents de desmantellament de l’estat del benestar. Perquè, sense que representi ni el futur ideal ni un passat ideal, el millor que tenim a mà és la socialdemocràcia. I, per avalar el que vol dir, també d’una forma molt anglesa, acaba citant Orwell, quan reflexiona a Homenatge a Catalunya sobre la seva experiència recent a la Barcelona revolucionària: “There was much in it that I did not understand, in some ways I did not even like it, but I recognized it immediately as a state of affairs worth fighting for.” Si sabés que a Barcelona l'ajuntament socialdemòcrata no aspira més que a ser "la millor botiga del món", d'acord amb aquest enfadós i estúpid eslogan!